Martin McDonagh és un dels autors internacionals
contemporanis que més sort ha fet als escenaris catalans des que el 1999 es va
estrenar la seva òpera prima, La reina de bellesa de Leenane.
L’irlandès va entrar a Catalunya per la porta de La Villarroel, el mateix
escenari on ara s’ha estrenat La calavera
de Connemara, un espectacle que, és just dir-ho sense dilació, s’ha de
veure sí o sí. Entre aquests dos muntatges, també hem tingut per aquí El tinent d’Inishmore (Teatre Nacional
de Catalunya 2003) i L’home dels coixins
(Teatre Lliure 2009), de forma que, el que dèiem, molt pocs autors vius no
autòctons (no clàssics, vaja) han gaudit d’una presència tant àmplia i
sostinguda entre nosaltres. 

Per què? Doncs perquè McDonagh és molt bo. Així de senzill i
de complicat a la vegada. Les seves obres no només imbriquen personatges i
situacions de forma magistral sinó que ho fan amb una pàtina de crueltat que fa
entrar els espectadors en el terreny de l’esperpent amb total naturalitat i
sense que res grinyoli el més mínim.

A La calavera de Connemara, definida com una comèdia negra irlandesa, assistim a la catarsi —i mai
millor dit en la lectura que n’ha fet el director Iván Morales— de Mick Dowd
(Pol López), un avorrit veí d’aquesta comarca de l’oest d’Irlanda que cada
tardor s’encarrega de buidar el cementiri del poble per fer lloc per a nous
difunts. Aquest any, però, la cosa serà diferent perquè toca ‘desnonar’ els
ossos de la seva dona i, a més, fer-ho acompanyat del peculiar Mairtin Hanlon
(Oriol Pla), una combinació de circumstàncies que  porta a una situació sinistra i estripadíssima que
resultaria increïble si no restés a les
mans de McDonagh.

Iván Morales ha llegit molt i molt afinadament el que proposa
McDonagh fins al punt que la seva direcció no reescriu l’obra sinó
que s’hi metamorfitza per donar al conjunt encara una volta de cargol més, emfatitzant la
crueltat dels personatges i les situacions, explotant la seva vessant més
macabra i bastint una proposta escènica amb la qual, a ben segur, l’autor es
sentiria molt còmode. McDonagh deixa un marge estret, però marge al cap i a la
fi, per revolucionar més o menys el text i Morales ho aprofita per anar-se’n a
l’extrem radical en un exercici amb molt risc del qual, per sort del teatre i
dels espectadors, se’n surt molt bé.

Morales ha tingut l’encert
i la sort d’encarregar els dos principals personatges a dos actorassos sense els quals aquesta passada de voltes tindria uns resultats molt diferents i a ben segur molt més discutibles.. El que Pol Lopez i Oriol Pla fan a La calavera de Connemara és una
brutalitat teatral de primera magnitud, un exercici de funambulisme escènic dificilíssim
que es mou a l’escaire de la credibilitat sense caure, que seria fàcil, en l`abisme
del ridícul. El seu talent converteix les interpretacions en una obra mestra
digna de figurar, ja a aquestes alçades, entre les millors que probablement
veurem aquesta temporada.

Si tot plegat, a més, ho emmarquem en un bon treball
d’escenografia i caracterització –en un espai complicat i potser no prou
adequat per a una proposta textual concebuda 
a la italiana—s’entén l’èxit sense pal·liatius de La calavera de
Connemara i del seu autor, que cal esperar que continuï tenint obertes les portes del teatre català.