Ja que l’humor negre campa pels seus aires al llarg d’aquesta no menys
negre i mortuòria  comèdia tràgica , tan
excel·lent com acostuma s ser-ho sempre el teatre de Martin McDonagh,
permeteu-me que comenci amb una nota macabra: si en Mick Dow visqués a Barcelona
en lloc de viure a la verda Irlanda, no li caldria posar-se a desenterrar i
esmicolar ossos, perquè aquí tenim cementiris en els quals els nínxols ja es
cauen ells solets, deixant els ossos ben esmicolats.

I a sant de què, es dedica en Mick  a aquesta gens gratificant ( tot i que sembla
ser que ben gratificada) activitat, quan arriba la tardor? Doncs  a sant que al poble on ell  viu ja no hi caben més morts al cementiri, i
cada set anys, cal procedir a desnonar els llogaters: ells es troben ja als inescrutables
regnes de l’eternitat, però això no implica que les seves restes mortals puguin
gaudir d’un contracte indefinit. El problema és que enguany , en Mick s’haurà
d’enfrontar a trobar-se amb el ossos que s’amagaven sota una pell que ell
coneixia molt bé: enguany , toca desenterrar la seva dona. I el problema afegit
és que , malgrat que oficialment la mort de la dona es va deure a un accident
amb efectes etílics de per mig  ( quan et
fiques a una obra irlandesa, ja saps que l’alcohol farà acta de presència més
tard o més d’hora), en aquesta comunitat encara hi ha molta gent que no acaba
de veure-ho clar, i sospita que l’accident, no en va tenir res d’ accidental.

Amb aquesta premissa arrenca una obra que,
malgrat ser des del punt de vista argumental totalment independent  de les altres dues, forma part d’una
trilogia  – la Trilogia de Leenane- que
s’ha pogut veure sencera a casa nostra, tot i que al llarg d’un període de
temps força dilatat. El primer lliurament , l’esplèndida “La reina de bellesa
de Leenane”, es va estrenar en aquesta mateixa sala Villarroel el 1998, amb
direcció de Mario Gas, i amb Montserrat Carulla i Vicky Peña fent del que són a
la  vida real; fent de mare i filla.
Forces anys més tard, el Versus Teatre ens va oferir una bona versió de “Lonesome
West”, la tercera etapa d’un cicle que va donar a conèixer per tot arreu
l’autor de “L’home dels coixins” o “ El tenen d’Inishmore” ( això, per esmentar
dues altres sensacionals obres seves de les quals hem pogut també gaudir als
nostres escenaris) . I des de llavors, McDonagh no ha deixat d’estar mai
d’actualitat , tant al món del teatre (es tracta d’un dels autors vius més
representats a tots els continents) , com al món del cinema. I també com a
guionista i director cinematogràfic, ens ha regalat uns quants títols
memorables . De fet, ben aviat tindrem a les pantalles – jo l’espero amb
candeletes- “Three Bilboards Outside Ebbing, Missouri”, una pel·lícula que
acaba de causar sensació i de guanyar el premi al millor guió al Festival de
Venècia i que ( apunteu-vos aquest pronòstic) té molt punts per acabar
escolant-se a la llista de nominats a l’Oscar. Tot i que McDonagh ( director
també de “7 psicòpates “ i la memorable “Perduts a Brujas”)  , ja en té un,  d’Oscar: el que va guanyar gràcies al seu
curtmetratge “Six Shooter”. Si no l’heu vist mai, busqueu-lo per on sigui ( a
youtube, per exemple). M’ho agraireu. I podreu reconèixer fàcilment de quina
forma al llarg dels seus 27 minuts, et trobes reflectit tot l’univers McDonagh.
Aquí teniu sense anar més lluny el mateix humor negre de vegades
sobtadament  delirant i tocat d’un absurd
que per moments fins i tot podria fer pensar en Beckett ( la mateixa “Perduts a
Brujas”,en té quelcom de reinterpretació lliure de “Tot esperant Godot”)  que us trobareu mentre en Mick desenterra la
seva calavera. I també, el mateix rerafons intensament dramàtic, el mateix alè
tràgic que és mou de forma latent al llarg d’aquesta obra i de gairebé totes
les obres del seu autor. I , naturalment, aquells esclats de violència tremenda
servida al ben mig de llargs diàlegs sempre ben sucosos que va portar a que, en
els inicis de la seva carrera, s’arribés a dir que McDonagh era la versió
irlandesa de Quentin Tarantino.

A la Villarroel, en Mick és el Pol López,
ficat en un paper que va ser escrit per ser interpretat per un actor de més
edat. I sortint-se molt bé del repte: lluny d’aventures shakesperianes crec que
no del tot reeixides i d’alguna relliscada feta en companya de la senyoreta
Hedda Gabler ( qui hagi vist “Filla del seu pare”, ja m’entendrà ), aquest Pol
de mirada perduda i es diria que perpètuament ficat entre pensaments  d’aquells que no et deixen viure en pau, sap
transmetre amb notable sobrietat les misterioses complexitats del seu
personatge. Bé: això fins que es deixa contagiar per la mímica acrobàtica del
seu company escènic. I  la sobrietat
salta pels aires  arrossegada per l’expressivitat
i la gestualitat sense límits d’aquesta bèstia escènica que és Oriol Pla. Ben
cert: Oriol el Gran arriba de vegades a aquell punt en el qual es diria que la
festa de l’excés còmic s’ha imposat a tot. I la direcció de Iván Morales, no es
mostra gens disposada a posar-li cap mena de barreres en aquest sentit; ben al
contrari. Però Morales ( que compte també amb l’excel·lent recolzament que
Marta Millà i Xavi Sáez li presten a aquest tàndem desfermat ) està ben lluny
d’haver perdut les regnes de l’espectacle , i d’haver-se posat al servei de
l’humor trenca ossos de la parelleta. 
Morales sap molt bé quan toca tornar a conduir les coses cap als seus
llocs més inquietants, cap als seus referents més angoixosos , cap a la culpa
latent que es mou tota l’estona fins i tot quan la bogeria farcida de licor
casolà sembla haver-se oblidat d’ella , cap a les preguntes sense resposta que
li deixen incògnites penjades a l’aire, ofegades per un espai escènic que en té
també alhora quelcom d’opressiu metàfora opressiva del paisatge irlandès. I
quelcom de camp funerari en el qual les tombes guarden secrets que potser no
seran mai desvetllats, però que pesaran per  sempre més damunt l’existència dels seus
portadors.