McDonagh ens té acostumats a uns textos un pèl truculents, amb uns personatges d’àrid esperit forjats en els alcohols de tradició irlandesa de la més alta graduació: la fe catòlica en la seva versió més encubada i obsessiva, i el poitín, el destil·lat europeu més anorreador. Són textos que reflecteixen una Irlanda atàvica, rosegada per la rigidesa religiosa i estovada per la beguda, per on transiten personatges descentrats, que maceren ambicions i impulsos singulars, llargament cobejats, que un dia esclaten en un deliri flamejant, per tornar-se a condormir en la sòpita quotidianitat. Amb tots aquests ingredients feinegen els quatre intèrprets que sota la batuta d’Iván Morales construeixen una posada en escena trepidant de “La calavera de Connemara”. Pol López i Ferran Vilajosana interpreten gairebé tota l’obra en el registre d’embriacs compulsius que potser ens fa perdre alguna paraula, però que ofereix una veritat incontestable als personatges, i, sobretot, una força tel·lúrica que s’ho emporta tot, partcularment amb l’escena de l’orgia macabra al cementiri, una alternativa menys asèptica que la incineració, car exigeix l’acció directa en la polvorització dels nostres cadàvers. L’obra està esquitxada d’humor, amb rèpliques espaterrants, i l’escenografia central és un tapís de verd -herba del prat i de la granja- que impulsa l’energia de manera efectiva i impactant.