Martin McDonagh dona veu a un particular desenterramorts i li posa un company de pega. Podrien ser el díptic dels enterramorts de Hamlet que extreuen la calavera de Yorick. L’autor, però, els dota de més plecs. Per començar, la seva feina és alliberar el cementiri dels esquelets que ja fa set anys que es podreixen a terra. Ningú sap (ni es pregunta oficialment) què fan dels esquelets. Mick Dow (Pol Lopez) és el titular d’aquesta feina ingrata que topa amb la peripècia d’haver de desenterrar el cos de la seva dona, morta, oficialment, en accident de cotxe. Martin Hanlon (Oriol Pla) és un jove desvagat i tan milhomes com poruc que l’haurà d’ajudar. L’obra vista, uns dies abans de l’estrena, planteja una topada perillosa entre els dos desenterramorts perquè l’excentricitat del jove aclapara la desolació de l’adult. 

McDonagh ha escrit uns personatges amb profunditat, dramàtics, que arrosseguen ombres i mentides i procuren sobreviure. La calavera… forma part d’una trilogia amb La reina de la bellesa de Leenane (Villarroel, 1998) i Lonesome west (Versus, 2012). Certament, hi ha el to nostàlgic d’un poblet perdut amb unes vides d’entranyables perdedors entre Maryjohnny (Marta Millà) i Mick (Pol López), però explotar massa el punt excèntric de Full monty fa un trist favor a poder escoltar el ressò dolorós que es projecta des del fons del sot.

Si l’any passat, Focus va convidar que Martí Torras amb Denise Duncan tinguessin una oportunitat al Romea amb La taverna dels bufons, ara és el torn d’Iván Morales a la Villarroel. Directors i dramaturgs afronten un treball pensant amb un públic molt més ampli, i amb un repartiment més que contrastat. Morales es mou molt bé en el teatre de trinxera, que fixa mirades entre nostàlgiques (Sé de un lugar) a inconformistes (Jo mai) o bé que aboquen l’esperança dels joves a l’abisme (Wasted). afirma que sem`re ha volgut persuadir el públic però ara, potser amb l’angúnia d’una platea amb molts seients i llarg calendari ha volgut estirar massa el clown. Segurament, a mida quie avanci la temporada anirà equilibrant-se, torbant espai pèrquè la part més tènebrosaa de la peça trobi el seu racó, sense que l’excentricitat còmica (que és molt efectiva, certament) se’l mengi.