No guanyaran prou per pagar les calaveres que esmicolen en cada funció a cops de maça. Forma part del joc teatral. Si no has pogut revenjar-te del veïnat en vida, fes-ho quan ja fan malves. Set anys després de ser enterrats, les restes dels vilatans del llogarret de Connemara —som a les terres verdes de Galway a Irlanda— s’han d’exhumar (per dir-ho finament) i fer espai per als altres vilatans que vagin fent l’últim badall.

Feina de mal executar. L’enterramorts oficial és Mick Dowd, vidu, solitari, borratxo, apartat del món i potser també amb un passat fosc. La feina d’exhumació se li tira al damunt i el mossèn de Connemara, que és qui el paga, li envia un ajudant, el bala perduda del poble, el jove Mairtin Hanlon, que provocarà que la història es converteixi en una peça d’humor negre tintada de thriller però també en un espatarrant entremès de clown.

Amb una proposta així, incrementada amb algun excés, que els espectadors aplaudeixen, pel director Iván Morales, l’atractiu del muntatge és innegable. I més encara si el que hi ha de rerefons és el text de l’autor d’origen irlandès, Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1970), dramaturg i guionista internacional, del qual, quan gairebé ni se’n parlava, es va veure aquí, el 1998, tot just a la mateixa sala de l’antic Villarroel, la versió que el director Mario Gas va muntar de «La reina de bellesa de Leenane» amb Montserrat Carulla i Vicky Peña, mare i filla a la ficció i a la vida real, de protagonistes.

«La calavera de Connemara» forma part de la trilogia de Leenane de l’autor. Aquesta, pel que fa al discurs, és més continguda que la primera, però la història que vol explicar tan mil·limètricament s’entén amb frases mig fetes i es podria acabar entenent gairebé sense paraules. D’aquí ve que el director Iván Morales hagi forçat el gest, l’expressió, el moviment, l’acció… I és així com l’actor Pol López (l’enterramorts Mick) manté en alè alt el seu personatge en un paperot d’home arrossegat i abonyegat pel temps i per la desgràcia personal (un presumpte accident de trànsit on va morir la seva dona) i és així també com l’actor Oriol Pla (l’ajudant Mairtin) esprem al màxim la seva expressivitat, tant verbal com corporal, i acaba convertint l’obra en un ping pong amb Pol López que tenen el seu moment àlgid a l’hora de passar comptes amb les calaveres desenterrades damunt d’una taula més de taverna que no pas de gèlid institut forense.

Al seu costat, hi ha l’actriu Marta Millà (Maryjohnny Rafferty), antiga vilatana coneguda de l’enterramorts i també tieta de Thomas Hanlon (l’actor Xavi Sáez), un policia local amb aspiracions de detectiu de pega que acaba caient en la seva pròpia trampa volent entrampar el vell enterramorts. ¿Qui, quan, com, on i per què algú ha fet desaparèixer el crani de la dona de Mick amb males arts per demostrar barroerament el rumor que des de fa set anys corre per tot el poble i que insinua que Mick la va assassinar?

Com que l’obra requereix una certa intriga, no és bo anar més enllà en la sinopsi de la trama. Sí, però que al marge que pugui interessar més o menys la història, el que no es pot passar per alt és la interpretació dels quatre protagonistes, engolida, esclar, pel remolí d’Oriol Pla que, com ja feia en el seu espectacle «Be God Is», és capaç de fer acrobàcies enrampades com un home goma, d’estrafer la veu com un doblador de cinema animat quan s’emborratxa, o d’aixecar com el millor clown els riures dels espectadors a través de la tragèdia.

Una oportunitat elevada al quadrat: tornar a veure Pol López i Oriol Pla, ara en dos dels seus millors papers. Retrobar Marta Millà i Xavi Sáez en dos papers secundaris, però no menys importants. Constatar la nova aposta d’Iván Morales en la posada en escena on no falta la guitarra elèctrica, i impregnar-se de l’atmosfera escenogràfica del prat irlandès amb un verd que amaga a sota les tombes de Connemara i els secrets dels seus habitants. (…)