Quan en teatre l’èxit de crítica s’uneix al de públic i una obra aparentment arriscada com La calavera de Connemara pot sumar dos mesos seguitsen una sala com La Villarroel només pot significar que hi ha moltes coses que s’han fet bé i moltes altres, més arriscades, han sortit bé.

Ivan Morales porta a escena una obra de l’irlandès Martin McDonagh, que no és precisament un desconegut als nostres escenaris, i que la sinopsi defineix com “una comèdia negra d’amor i ossos”. Què hi trobem, però d’aquesta definició en el resultat final?

D’entrada parlar de comèdia negra en un autor com McDonagh significa que l’humor brolla de les patètiques vides d’uns personatges patètics, de vides grises i actituds esperpèntiques. Potser influïts pel clima plujós d’Irlanda o el caràcter esquerp i tancat dels qui viuen en zones rurals, els quatre personatges de La calavera de Connemara són tan tristament ridículs i les seves vides avorrides tan poc desitjables que potser és per això que davant del dubte de si hem de plorar finalment rient, o més ben dit, rient-nos d’ells i el que els passa.

L’argument és senzill: Mick és un solitari i misteriós home refugiat en la beguda des que la seva dona va morir en dubtoses circumstàncies i cruels rumors de la seva implicació, que alimenten veïns com el Thomas, un detectiu que es creu el Colombo del poble, i la Maryjohnny, una vella addicta al bingo. Un cop l’any, a la tardor se li encarrega al Mick la sinistra tasca de desenterrar els cadàvers que ja fa set anys que descansen al petit cementiri local i aquest any el capellà li ha assignat com a ajudant el jove Martín, un noi “especial” sense ofici ni benefici. La festa està servida!

Més enllà de tot el que aquest panorama permet a l’autor retratar de la Irlanda rural i d’aquestes persones grises i solitàries, es nota que Ivan Morales ha tingut clar des del principi que l’important aquí són els personatges. I com que els personatges depenen del dibuix que en fa l’autor, però també en gran mesura pels actors que els interpreten, un dels grans encerts de La calavera de Connemara és la tria de Pol López i Oriol Pla. Dos grandíssims actors capaços de convertir els seus personatges al límit de l’histrionisme en dues joies de les quals no es veuen cada dia.

L’únic però és que en parlar d’aquests dos “cracks” és que sembla que traiem mèrit als encertadíssims papers de Marta Millà i de Xavi Sáez, però és la “tragèdia” dels papers secundaris.

El fins no fa gaire actor revelació, López, es reafirma aquí com un dels millors actors de la seva generació, i suma un nou èxit a la seva carrera plena de papers memorables. Pla esdevé en conseqüència llavors l’actor revelació per a molts dels espectadors que encara no l’haguessin descobert. I el xoc a escena d’aquests dos talents és una meravella. El seu paper com a borratxos és espectacular, i val la pena veure l’obra només per aquesta genial escena. És cert que les dues interpretacions, sobretot la de l’energètic i molt “clown” Oriol Pla, estan al límit de la sobreactuació, però just a la ratlla vermella, i segurament per aquest equilibri tan difícil que es gaudeixen tant.