Incomoditat. Aquest sembla que hauria de ser el sentiment davant d’un grup
de personatges patètics, desgraciats i en situacions profundament dramàtiques. Els
protagonistes d’aquest text de Martin McDonagh viuen en un poble de la Irlanda
rural tancat, violent i misogin embrancats en un cercle de vici, alcoholisme i ludopatia.
Davant la misèria, la única alternativa és la de llançar-se contra els altres a
través de l’insult, la burla, el rumor i l’atac constants…

Contra això, el públic ha de riure. Així al menys ho planteja la direcció d’Ivan Morales, que posa l’accent de l’obra
en l’histrionisme de l’Oriol Pla. El
ragazzo va demostrar com de brillant
era en la gestualitat a Be Good Is,
però les obres de text no s’haurien de defensar amb la mateixa tècnica. Al costat
del constant moviment, les piruetes i la veu exageradament forçada, que el teòricament
protagonista Mick –Pol López– hagi
de desenterrar del cementiri el cadàver de la seva dona casi sembla anecdòtic. En
aquest context, la interpretació de López queda en correcta la major part del temps, sense brillar des del
minut zero com sí que ho feia en muntatges com El curiós incident del gos a mitjanit, Filla del seu pare o Hamlet.

La immersiva escenografia creada per en Marc Salicrú de seguida ens transporta al verd del paisatge típicament
irlandès. També la música, capitanejada pel conegut tema I’m Shipping Up To Boston de Dropkick
Murphys ens situa instantàniament a la Irlanda més rockera i rebel. Morales
utilitza tots els elements que té per impactar a l’espectador, per sorprendre’l
i crear bones fotografies. No obstant, en aquest sac d’estratègies hi ha
inclosos l’humor macabra i les imatges desagradables, amb un punt molt
Tarantino. Un tipus de recursos políticament incorrectes no aptes per
aprensius.