Infàmia

De la mateixa manera que la majoria de directors i dramaturgs en algun moment (o diversos moments de la seva carrera) intenten acostar-se als clàssics (llegiu majoritàriament Shakespeare), també és cert que després d'anys de creació molt intensa, amb estrenes que se succeeixen un rere l'altre, apareix la necessitat endogàmica de parlar del que es viu tots els dies: el teatre. L'ofici, els secrets, les meravelles i misèries de la professió i els seus protagonistes, acaben servint com a excusa per mirar-se a un mateix i al mateix temps es converteixen en un mirall de l'ànima humana.Aquest exercici introspectiu pot ser més o menys ambiciós o profund, o convertir-se en simple entreteniment, que no és poc. Enmig d'aquests dos extrems sembla situar-infàmia, l'última proposta de Pere Riera després de l'èxit de Barcelona torna a proposar una funció més íntima, una mirada aparentment més acotada que es fixa en uns pocs personatges que es troben en moments clau de les seves vides.En ser una mirada està tan centrada en el món del teatre, a més d'un li pot sorgir el dubte de si és una obra dirigida només als del gremi o als molt teatrers. Res a témer. Si alguna cosa ha demostrat Pere Riera és la seva habilitat per embastar històries tan interessants com equilibrades, capaces d'acontentar a tot tipus de públics i també als crítics més exigents. Llegir la crítica sencera a Notodo (castellà)

Torna Pere Riera. Però ho fa amb una peça petita, de circumstància. Que, a diferència de la seva solvent però breu producció, no qüestiona pilars com ara la família i l’honor. Fem-ne un repàs: Lluny de Nuuk (TNC, 2010) va ser un debut espectacular que semblava estar escrit per un autor molt més madur que aquest jove nascut el 1974. Va seguir sorprenent Barcelona (TNC, 2013), novament amb una profunditat sobre l'amistat de dues noies enmig de la guerra. El text que presentaria al Torneig de dramatúrgia del Temporada Alta el convertiria en espectacle i l'estrenaria posteriorment a Barcelona: Red pontiac (Poliorama, 2014) novament presentava dues dones que es coneixien al parc i que tenien una visió ben antagònica sobre la cura dels fiills. una comèdia àcida. Riera va començar a treballar amb Emma Vilarasau a Desclassificats (Villarroel, 2011) on abordava un thriller polític. Infàmia és, probablement, l'obra més íntima que sigui un mirall en el que identificar-se: queda massa llunyà de l'espectador la peripècia actoral. Ara, això sí, és un privilegi veure com creix aquest Hamlet a la sala d’assaig de l’actriu retirada. El gir final és una bona idea però que no descobreix gaire res més que l’agilitat del dramaturg i director. Bon treball actoral d’un sempre solvent Jordi Boixaderas, una recuperada Emma Vilarasau i un duel bonic d’Anna Moliner i Francesc Ferrer. Té vida i, probablement és unn format molt adequat per a fer una llarga gira arreu de Catalunya.

Una actriu retirada, malhumorada, antipàtica. Però amb aquella aura que tenen les velles glòries, aquella seguretat de la qual volen beure les noves generacions del teatre. Dos joves actors que s’han posat a les mans de la diva per aprendre, per captar l’esperit, la màgia de la interpretació. I un actor triomfador, un veterà en el zènit de la seva carrera, que irromp en escena per rescatar la seva antiga companya d’escenaris. Tot plegat esdevé una obra de teatre dins de l’obra de teatre. Mentre el jove intenta atrapar la magnificència de Shakespeare, la noia es prepara per a un càsting. Pateixen aprenent, és el que pretenen. Assistim a una obra diferent, inquietant, amb tocs d’humor, amb molta tensió i amb un ritme frenètic, on es nota el segell de l’autor, Pere Riera en un plantejament arriscat del qual, gràcies també a les bones interpretacions dels quatre espases (Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Francesc Ferrer i Anna Moliner) surt victoriós. L’escenografia crea tot un altre món, el món aïllat on es fabriquen les històries que ens han d’emocionar. Tot i que no és un escenari petit (hi ha públic als dos costats) sí aconsegueix recrear aquesta atmosfera tancada que fa oblidar el que passa a la vida real. Pere Riera ens submergeix en el dilema dels límits (per dir-ho d’alguna manera) de la interpretació. El Toni, que el que pretén és recuperar per a la professió la seva antiga companya, arriba a extreure el millor dels joves actors tot apel·lant a la força i l’emoció que els dóna la realitat de cadascú. I on són aquests límits? Hi són? Estem parlant de crueltat? No hi ha debat perquè els personatges no dubten a trobar les llàgrimes més sinceres i pures dins de les pròpies ànimes. L’actor treu tot el suc dels joves, però hi ha qui no creu, en aquests mètodes: “Stanislavski ha convertit els professors de teatre en mossens que et diuen: ‘plora com ploraves a l’enterrament de la teva mare’... i això és una merda molt gran”, deia en una entrevista el creador francès Philippe Gaulier. D’opinions n’hi ha de tots els colors, evidentment. A Infàmia, Riera posa el dit a la nafra de la més polèmica, potser. I aconsegueix el que es proposa: fer pensar i emocinar l’espectador.

Magnífic homenatge al món de l´actor. Teatre dins del teatre amb un text excel.lent i unes actuacions magistrals.  Un espectacle que cap persona amant del teatre de text ha de perdre´s. Hi havia expectació per veure aquest nou espectacle de Pere Riera, desprès de l´exitosa i magnífica Barcelona, estrenada al TNC. amb continuïtat al Teatre Goya i en gira per Catalunya. De nou Riera l´encerta i en aquesta ocasió teixint un impecable joc dramàtic, teatre dins del teatre, que és un retrat i a l´hora homenatge de la difícil i apassionant professió d´actor. Reflecteix de forma molt encertada els dubtes i reptes que comporta aquest treball en que el bon professional es despulla emocionalment en cada actuació. Extraordinari el joc de contrapunts, entre les il.lusions i la realitat, entre la vocació real i la mera complaença, entre les diverses vies i motivacions per aconseguir els resultats desitjats, entre l´exigència professional dels dos actors consagrats i els dubtes dels joves aspirants.  La trama ens transporta àgilment dels assajos de les escenes en que Hamlet menysprea Ofélia i que la porten a la follia, a les vicissituds personals de cadascú-cadascúna dels actors enfrontats amb als seus problemes personals. Gran interpretació dels quatre components del repartiment i acurada direcció del propi autor. El comentarista fa una admirada genuflexió, davant d´una nova, excel.lent i intensa interpretació d´aquesta gran actriu que és Emma Vilarasau. Genuflexió també davant una altre gran interpretació de Jordi Boixaderas. “Chapeau” de nou per l´intensa i brillant interpretació d´aquesta jove i camaleònica Anna Moliner, que no deixa de sorprendre´m tan en la vesant teatral (comèdia i drama), com en la musical i un Bravo sostingut per l´actor Francesc Ferrer, que interpreta de forma molt convincent el seu indolent personatge. Pere Riera (Canet de mar, 1974), es sens dubte un dels grans dramaturgs actuals i no sols a Catalunya, el seus textos són perfectament exportables arreu. Llicenciat en Dramatúrgia i Direcció per l´Institut del Teatre i en Història de l´Art per la UB compagina la dramatúrgia i la direcció teatral amb la docència com a professor a l´Institut del Teatre. Ha escrit i estrenat Casa Calores (Sala Beckett-2004), El factor Luxemburg (Teatre Lliure-2007), Lluny de Nuuk (THC-2011, Premi de la Critica Serra d´Or), Desclassificats (La Villarroel-2011), de la que també ha escrit l´adaptació televisiva, El don de las sirenas (Sala Tro de Tarragona i estrena a Buenos Aires-2013),  Red Pontiac (Temporada Alta i Teatre Poliorama-2013) i Barcelona (TNC, Teatre Goya-TV3 i gira, 2013). També ha editat un manual sobre les arts escèniques, Fem teatre (Ed. La Galera). ¿Què poder dir d´aquests dos grans actors, Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas que no s´hagi ja dit?. Senzillament que són una garantía de qualitat i dignificació de l´art teatral en cada espectacle. Per saber-ne més aquí teniu una web, www.emmavilarasau.net i a en Jordi Boixaderas el trobareu en diverses webs sobre doblatge i teatre. Sí us apuntarem algunes curiositats. Abans de fer d´actor en Jordi Boixaderas (Sabadell, 12 de juliol del 1959), va ser cantant amb l´Orquestra La Vallesana i entre les múltiples actors que ha doblat hi són el darrer James Bond (Daniel Craig) i Russell Crowe (Gladiator). D´Emma Vilarasau (Sant Cugat del Vallès-6 d´abril del 1959), direm que va debutar professionalment al Teatre Lliure, amb l´obra de Maria Aurèlia Capmany, Mon, dimoni i carn, dirigida per Carme Porticelli, el 1982. Va debutar com a protagonista absoluta al cinema amb la pel.lícula del reconegut director de cinema independent Antoni Martí (Barcelona, 1946), Una nit a Casablanca, el 1986, una road movie filmada a la Delta de l´Ebre. En aquesta pel.lícula un Francesc Orella i una Rosa Novell, també molt joves interpretaven destacats papers secundaris. Anna Moliner (Barcelona, 1984), és actriu, cantant i compositora.Va debutar com a actriu amb Dagoll Dagom interpretant la Caputxeta al musical Boscos endins (2007-Va obtenir el premi Butxaca a la millor actriu de musical), desprès varen venir també amb Dagoll Dagom, Mar i Cel (Premi Gran Vía a Madrid a la millor actriu revelació-2007), Aloma (2008), Lluny de Nuuk (2011), la divertida i esbojarrada Tru del Club Super 3 (2012), Liceistes i cruzados (TNC-2014) i Barcelona (2015). El 2014 publica el seu primer CD, Scents-Essències, amb temes i composicions pròpies. El tema Moon d´aquest primer CD, va ser elegit dins de la banda sonora de la sèrie televisiva, Cites. Recopilatori Dones i Cançons-revista Enderrock-juny 2015. Per saber-ne més, la seva web és www.annamoliner.com Francesc Ferrer (Barcelona, 1978), es va formar a l´Escola Eolia (ara és professor) i a diversos cursos intensius d´interpretació i música (guitarra). Diplomat de Magisteri per l´Universitat Ramón Llull. Inicía la seva carrera professional dins del teatre independent el 2007. Ha protagonitzat, El diable enamorat (dramatúrgia i direcció Pablo Ley-Versus-2007), Menys emergències (dirección Juan Pablo Miranda-Teatre Gaudí-2011), Oxígen (text i direcció Mar Monegal-Teatre Gaudí-2012), Georges Kaplan (direcció Toni Casares-Festival Grec i Sala Beckett-2013), I Love TV (Club Capitol-2014), Liceistes i Cruzados (direcció Jordi Prat-TNC-2014), Ciutats (autor i director Carles Mallol-2015) i Blau (direcció Jordi Prat-Sala Beckett-2015).   Emma Vilarasau, Pere Riera i Anna Moliner varen coincidir a l´espectacle Barcelona. Pere Riera, Anna Moliner i Francesc Ferrer, varen coincidir dins del Projecte T6 del TNC (2009-2011). L´Anna va treballar a Lluny de Nuuk (2011)  i l´Anna i en Francesc varen formar part del repartiment de Liceistes i Cruzados (TNC-2014). text : [email protected]

Amb la vertiginosa escriptura dramàtica que el caracteritza, Pere Riera explora, a Infàmia, l'ofici del teatre i el benefici de l'espectador, en un trajecte endimoniat entre l'assaig i la ficció, amb uns esquitxos de crua realitat i unes gotes de trucs ben disposats. Amb tot plegat Riera pasta una textura dialògica dúctil i potent que entra i surt d'algunes escenes de Hamlet que assagen una i altra volta els aprenents d'intèrpret: una camaleònica Anna Moliner, que va fent créixer la seva vocació actoral davant la irritada exigència de la mestra i diva, una molt ajustada Emma Vilarasau que ofereix, en mans de Riera, un recital d'ajustada i convincent actuació. Li dóna la rèplica un indolent Francesc Ferrer, i Jordi Boixaderas duu la trama al paroxisme amb la seva enorme capacitat de fer senzills els reptes interpretatius més anfractuosos. Un fluït desplegament de lluminoses actuacions al servei, justament, de l'ofici actoral.

Diuen que l'obra «Infàmia» neix d'un encàrrec de la direcció artística de La Villarroel fet al dramaturg Pere Riera. Benvinguts siguin els encàrrecs com aquest. «Infàmia» és un dels millors textos de la literatura dramàtica catalana dels últims temps. De moment, arrenca en clau local. Però s'intueix que és absolutament exportable pel seu contingut de fons universal. Alerta traductors, doncs: comenceu a esmolar les eines! (...)El quartet que aquí integren ara Emma Vilarasau, Anna Moliner, Jordi Boixaderas i Francesc Ferrer té l'oportunitat de fer una de les interpretacions d'aquelles que els actors i les actrius agraeixen més si se les troben al llarg de la seva carrera: el constant canvi de papers en un joc de teatre dins el teatre, una estructura que Pere Riera ha estilitzat al màxim de tal manera que els espectadors s'hi sentiran arrossegats de seguida sense que trontolli per res el seguiment de la trama coral i tampoc la de cadascun dels quatre protagonistes. I és que, malgrat el joc teatral, Pere Riera s'endinsa en quatre històries personals que es mouen entre l'eufòria del desig i la frustració de la realitat. (...)Diguem només que dins d'aquesta «Infàmia», s'hi assagen uns passatges de l'obra «Hamlet», de William Shakespeare. El personatge de la Sara (Anna Moliner) s'ha de presentar a unes proves de càsting i per això rep unes classes particulars d'Eva Dolç (Emma Vilarasau), una actriu reconeguda i imprescindible de l'escena catalana que ha decidit retirar-se per motius que un servidor no pot piular. Per acompanyar les classes de la Sara hi ha l'Aleix (Francesc Ferrer), un actor amb un os a l'esquena, format en sèries de televisió, que fa sortir de mare les directrius d'Eva Dolç. I, per reblar el clau, apareix el Toni (Jordi Boixaderas) un actor emprenedor, hiperactiu, vell amic de l'Eva Dolç, sempre amb un projecte sota el braç, decidit a burxar en la renúncia de l'Eva. (...) «Infàmia» és una obra teatral perquè els espectadors es deixen seduir i es disposin a descobrir. (...)