Torna Pere Riera. Però ho fa amb una
peça petita, de circumstància. Que, a diferència de la seva
solvent però breu producció, no qüestiona pilars com ara la
família i l’honor. Fem-ne un repàs: Lluny de Nuuk (TNC, 2010) va ser un debut espectacular que semblava estar escrit per un autor molt més madur que aquest jove nascut el 1974. Va seguir sorprenent Barcelona (TNC, 2013), novament amb una profunditat sobre l’amistat de dues noies enmig de la guerra. El text que presentaria al Torneig de dramatúrgia del Temporada Alta el convertiria en espectacle i l’estrenaria posteriorment a Barcelona: Red pontiac (Poliorama, 2014) novament presentava dues dones que es coneixien al parc i que tenien una visió ben antagònica sobre la cura dels fiills. una comèdia àcida. Riera va començar a treballar amb Emma Vilarasau a Desclassificats (Villarroel, 2011) on abordava un thriller polític. Infàmia és, probablement, l’obra més íntima que sigui un mirall en el que identificar-se: queda massa llunyà de l’espectador la peripècia actoral. Ara, això sí, és un privilegi veure com creix aquest Hamlet
a la sala d’assaig de l’actriu retirada. 

El gir final és una
bona idea però que no descobreix gaire res més que l’agilitat del
dramaturg i director. Bon treball actoral d’un sempre solvent Jordi
Boixaderas, una recuperada Emma Vilarasau i un duel bonic d’Anna
Moliner i Francesc Ferrer. Té vida i, probablement és unn format molt adequat per a fer una llarga gira arreu de Catalunya.