Una actriu retirada, malhumorada, antipàtica. Però amb aquella aura que
tenen les velles glòries, aquella seguretat de la qual volen beure les noves
generacions del teatre. Dos joves actors que s’han posat a les mans de la diva per aprendre, per captar l’esperit, la
màgia de la interpretació. I un actor triomfador, un veterà en el zènit de la
seva carrera, que irromp en escena per rescatar la seva antiga companya
d’escenaris. Tot plegat esdevé una obra de teatre dins de l’obra de teatre. Mentre el jove intenta atrapar
la magnificència de Shakespeare, la noia es prepara per a un càsting. Pateixen
aprenent, és el que pretenen.

Assistim a una obra diferent, inquietant, amb tocs d’humor, amb molta
tensió i amb un ritme frenètic, on es nota el segell de l’autor, Pere Riera en un plantejament
arriscat del qual, gràcies també a les bones interpretacions dels quatre
espases (Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Francesc Ferrer i Anna Moliner) surt
victoriós. L’escenografia crea tot un altre món, el món aïllat on es fabriquen les històries que ens han
d’emocionar. Tot i que no és un escenari petit (hi ha públic als dos costats)
sí aconsegueix recrear aquesta atmosfera tancada que fa oblidar el que passa a
la vida real.

Pere Riera ens
submergeix en el dilema dels límits (per dir-ho d’alguna manera) de la
interpretació. El Toni, que el que pretén és recuperar per a la
professió la seva antiga companya, arriba a extreure el millor dels joves actors tot apel·lant a la força i l’emoció que els dóna la realitat de
cadascú. I on són aquests límits? Hi són? Estem parlant de crueltat? No hi ha debat perquè els personatges
no dubten a trobar les llàgrimes més sinceres i pures dins de les pròpies
ànimes. L’actor treu tot el suc dels joves, però hi ha qui no creu, en aquests mètodes: “Stanislavski
ha convertit els professors de teatre en mossens que et diuen: ‘plora com
ploraves a l’enterrament de la teva mare’… i això és una merda molt gran”,
deia en una entrevista el creador francès Philippe Gaulier. D’opinions n’hi ha de tots els colors, evidentment. A Infàmia, Riera
posa el dit a la nafra de la més polèmica, potser. I aconsegueix el que es
proposa: fer pensar i
emocinar
l’espectador.