De la mateixa manera que la majoria de directors i dramaturgs en algun moment (o diversos moments de la seva carrera) intenten acostar-se als clàssics
(llegiu majoritàriament Shakespeare), també és cert que després d’anys de creació molt intensa, amb estrenes que se succeeixen un rere l’altre, apareix la
necessitat endogàmica de parlar del que es viu tots els dies: el teatre. L’ofici, els secrets, les meravelles i misèries de la professió i els seus
protagonistes, acaben servint com a excusa per mirar-se a un mateix i al mateix temps es converteixen en un mirall de l’ànima humana.

Aquest exercici introspectiu pot ser més o menys ambiciós o profund, o convertir-se en simple entreteniment, que no és poc. Enmig d’aquests dos extrems
sembla situar-infàmia, l’última proposta de Pere Riera després de l’èxit de Barcelona torna a proposar una funció més íntima, una mirada aparentment més
acotada que es fixa en uns pocs personatges que es troben en moments clau de les seves vides.

En ser una mirada està tan centrada en el món del teatre, a més d’un li pot sorgir el dubte de si és una obra dirigida només als del gremi o als molt
teatrers. Res a témer. Si alguna cosa ha demostrat Pere Riera és la seva habilitat per embastar històries tan interessants com equilibrades, capaces
d’acontentar a tot tipus de públics i també als crítics més exigents.

Llegir la crítica sencera a Notodo (castellà)