Amb la vertiginosa escriptura dramàtica que el caracteritza, Pere Riera explora, a Infàmia, l’ofici del teatre i el benefici de l’espectador, en un trajecte endimoniat entre l’assaig i la ficció, amb uns esquitxos de crua realitat i unes gotes de trucs ben disposats. Amb tot plegat Riera pasta una textura dialògica dúctil i potent que entra i surt d’algunes escenes de Hamlet que assagen una i altra volta els aprenents d’intèrpret: una camaleònica Anna Moliner, que va fent créixer la seva vocació actoral davant la irritada exigència de la mestra i diva, una molt ajustada Emma Vilarasau que ofereix, en mans de Riera, un recital d’ajustada i convincent actuació. Li dóna la rèplica un indolent Francesc Ferrer, i Jordi Boixaderas duu la trama al paroxisme amb la seva enorme capacitat de fer senzills els reptes interpretatius més anfractuosos. Un fluït desplegament de lluminoses actuacions al servei, justament, de l’ofici actoral.