Un autor, Pere Riera, que segueix acreditant una imparable evolució cap a la maduresa creativa, i un gran quartet d’intèrprets sedueixen a la Villarroel amb ‘infàmia’. Després de la sorprenent ‘Lluny de Nuuk’ (TNC) el 2010 i les posteriors i reeixides ‘Desclassificats’ i ‘Barcelona’, el dramaturg s’endinsa ara en el món del teatre per teixir una peça d’orfebreria sobre l’ofici d’actor incidint en els conflictes i sentiments més íntims dels protagonistes.

La proposta, partint de la capacitat que Riera ha demostrat tenir per jugar amb bases tan segures com la intriga política o la precisa mirada a la Barcelona de la guerra civil, tenia els seus riscos. El primer era enfrontar-se a un tema molt repetit. Què ens anava a explicar el dramaturg que no sapiguem sobre les interioritats de la feina a l’escenari i les relacions entre els seus personatges? I, sobretot, com anava a dotar el relat d’un ‘crescendo’ narratiu prou atractiu com per mantenir l’interès més enllà d’exercicis actorals de mèrit?

Teatre dins el teatre, però amb ingredients de més cos. La història transcorre en el marc d’una eficaç escenografia de Sebastià Brosa ubicada al centre de la sala, amb dues graderies bolcades sobre l’eix de l’acció que propicien la proximitat del públic. Eva (Emma Vilarasau), una actriu allunyada dels escenaris que reivindica la passió i autenticitat a l’escenari des d’una exigència sense límits, dirigeix ​​una audició ambientada a ‘Hamlet’. Despietada i sarcàstica, treu de polleguera Sara (Anna Moliner) i Aleix (Francesc Ferrer), procedent d’un culebró.

Els dos joves intèrprets aspiren a fer-se un lloc en el competitiu món de l’escena. L’aparició inesperada de Toni (Jordi Boixaderas), amic i antic company d’Eva, afegeix nous ingredients a la trama. El veterà intèrpret intenta convèncer la apartada estrella perquè torni per protagonitzar un projecte conjunt, alhora que incideix amb les seves impressions sobre la formació dels aspirants. El precís traç dels personatges fa que l’escepticisme sobre el resultat d’aquest invent salti pels aires. La facilitat de Riera per compondre diàlegs i situacions tan creïbles com els que succeeixen al voltant d’aquest ofici i una interpretació, ben dirigida pel mateix autor i plena de primorosos detalls, acaba atrapant l’espectador.

Emma Vilarasau està immensa, en un paper que sembla escrit per a ella. Riera, com ja va demostrar en els dos anteriors muntatges en els què va participar l’actriu, sap esprémer el millor d’ella. L’antiga diva exhibeix amb aclaparadora naturalitat escènica les ombres i llums del seu personatge. Esplèndida, com sempre, Anna Moliner, també habitual en els muntatges de l’autor. L’actriu mostra amb mestria la ingènua debilitat del seu personatge. Hi ha molta veritat en el seu treball, igual que en el d’un encertat Francesc Ferrer, un tipus tocat per la vanitat però amb ganes d’aprendre. A Jordi Boixaderas no hi ha paper que se li resisteixi, i més si està relacionat directament amb l’exercici de la seva professió. Expressa molt bé la filosofia d’aquest veterà actor amb un punt de vista propi sobre els camins a seguir per triomfar a l’escenari.

Una gran funció, amb el necessari punt d’intriga per mantenir la tensió fins al final, que reflecteix a la perfecció el clima d’inestabilitat de la professió teatral.