D’un temps cap a aquí, la dramatúrgia catalana demostra una
vitalitat i una qualitat considerables. I si bé és cert que sempre es voldria i
es podria demanar més, també ho és que fins fa pocs anys l’única vàlvula de
sortida per als autors catalans eren companyies i teatres públics, on sovint estrenaven
per compromís, mentre que actualment hi ha (algunes) estrenes autòctones al
circuit comercial privat i, per tant, amb algú que hi aposta i que s’hi juga
els quartos. I a tot plegat no es pot oblidar que textos com El principi d’Arquímedes, de Josep M.
Miró; o Smiley, de Guillem Clua, han
protagonitzat sonades exportacions emulant l’excepció que en el seu dia va
suposar El mètode Grönholm de Jordi
Galceran.

Tot això ve al cas perquè Infàmia, el text de Pere Riera estrenat a La Villarroel, segueix
l’estela de qualitat de tots aquests predecessors i esdevé el millor de
l’espectacle que el propi Riera ha dirigit. És una mostra més de la bona salut
(siguem optimistes) de la dramatúrgia d’aquí, un text ben construït, sàviament
dosificat i, sobretot, exitosament ambiciós en la reflexió de fons que proposa.

Què és el teatre? Per què hi ha gent que s’hi dedica? Ser
actor és domesticar la mentida o despullar-se a cada funció? I per què hi ha
gent que paga uns diners per asseure’s davant d’una ficció? Com és que ens hi
emocionem? Hi ha teatre sense veritat? Totes aquestes i moltes altres preguntes
sobre no les respon Infàmia. Molt millor. Les suggereix a partir de la
confluència, en una sòrdida sala d’assaig, de quatre personatges: dos actors
joves emergents i dos intèrprets consagrats. L’actriu jove està preparant un
càsting per l’Ofèlia de Hamlet,
ajudada de l’últim descobriment actoral televisiu. Els dos treballen a les
ordres d’una gran diva que ha decidit retirar-se dels escenaris i a la qual un
primeríssim primer actor intenta convèncer de tornar en una gran producció.

Damunt d’aquesta anècdota, el text fa un exercici de
malabarisme textual en el que els personatges salten, sense solució de
continuïtat, entre el Hamlet de
Shakespeare i la Infàmia de Riera portant
l’espectador, un cop superada la descol·locació inicial, per un sender tortuós
que, sense ànims de fer cap spoiler,
no arriba a cap fi, senzillament perquè tampoc ho pretén ni el fet teatral permet
una tal simplificació.

Un gran text, doncs, al qual només es pot ‘acusar’ de ser
excessivament sectorial –per a teatreros,
vaja—i d’exercir un poder tal sobre l’espectacle que deixa la resta en un inevitable
segon terme. Inclosa la boníssima feina dels actors, sòlida sense pal·liatius.
Emma Vilarassau i Jordi Boixaderas són un valor afegit per a qualsevol
producció i aquí no passa pas el contrari: compleixen amb la seva excel·lència
habitual, en aquest cas amb el plus, si voleu, de la correspondència entre la
seva trajectòria i la dels seus personatges. La veritable sorpresa
interpretativa està en els dos actors ‘joves’ del repartiment. Anna Moliner
omple de matisos el seu personatge i ofereix una feina rica, generosa i
difícil, mentre que Francesc Ferrer confereix al seu rol uns acabats perfectes.

La seva feina, conjuminada per una transparent direcció de
Riera, que els deixa fer, s’emporta l’aplaudiment immediat i unànime del
públic. Però l’aplaudiment real d’Infàmia
s’esdevé quan irremissiblement el text s’instal·la en els espectadors, que
s’emporten a casa totes les preguntes que planteja per tal que intentin
resoldre, la qüestió impossible: per què existeix el teatre?