La Calòrica consolida
la seva trajectòria de companyia independent participant en El Cicló amb una
comèdia del tot rodona. Una comèdia que ens fa riure i ens atrapa tant per les
delirants situacions que planteja com pels seus diàlegs àgils i fins i tot
picats que la doten d’un ritme trepidant. Joan Yago torna a signar la dramatúrgia
d’una peça escrita a peu d’escenari sobre el món laboral. Ja ho havia fet a
Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), una comèdia sobre la
precarietat laboral a la que es veuen abocats milers de joves. En aquella
ocasió van recorre a una composició en forma de diferents sketchs
presentant-nos diverses situacions. Una fórmula un tant naïf que, malgrat tot,
funcionava. En els rètols lluminosos que solcaven aquella posada en escena
s’endevinava però una reflexió gens banal i ben documentada de la situació del
mercat laboral.

Ara la comèdia ens
presenta a quatre personatges davant la possibilitat de ser acomiadats de
l’empresa en la que porten anys treballant com a tècnics qualificats. Quatre
personatges clarament definits, amb els seus plecs i replecs, lliurats a la
tasca de conservar o construir de nou, no tan sols un lloc de feina d’igual o
similar categoria, sinó un lloc de treball d’acord amb uns postulats ètics. Són
joves preparats i amb suficient empenta i creativitat per esdevenir uns
emprenedors modèlics. El seu és un projecte certament innovador dins la
indústria alimentària clarament en alça. S’hi llançaran? Els nostres quatre
herois, magníficament interpretats per Queralt Casasayas, Xavi Francés, Aitor
Galisteo-Rocher i Vanessa Segura, ens embarquen en una aventura fantàstica. Són
tan semblants a nosaltres, als nostres amics, familiars o coneguts que aviat
se’ns fan simpàtics, amables, propers. Hi ha també la intel·ligent direcció d’Israel
Solà que juga el temps de la representació com amb un xiclet, creant un
impressionat bombolla, aquest cop teatral. La comèdia està farcida del
vocabulari d’aquesta emprenedoria que se’ns presenta com la gran solució a la
crisi i a l’atur. Ho és? O l’auto-ocupació no és res més que una forma auto-esclavatge
que xoca irremissiblement amb els interessos, aquests sí clarament consolidats,
de les grans corporacions? La bombolla topa amb el mur de la realitat i es
desinfla. Deixa però un bon gust a la boca: el d’haver assistit a una gran
comèdia i haver pogut riure amb ganes d’un tema tan candent com seriós.