Si la memòria no em falla, em sembla que no s’havia alterat mai la disposició del Teatre Tantarantana deixant al marge la platea i situant els espectadors en quadrilàter a l’escenari. La companyia La Calòrica ho ha fet amb aquest nou espectacle sobre la precarietat laboral (un tema que ja va tocar amb «Sobre el fenomen de les feines de merda», també dins d’El Cicló) i que ara amplia al caramel de la gent emprenedora.

Advertim d’entrada que no s’ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l’Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d’aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció, estava situada a l’any 2517.

Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d’una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al “fair play”, terme anglès que caracteritza la sinceritat i l’honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l’obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d’un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb… bé, no ho diguem… amb uns ingredients que per no trencar la sorpresa dels espectadors un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després.

Joan Yago (Barcelona, 1987) fa ús del seu refinat i intel·ligent humor dramatúrgic situant quatre empleats (dues parelles) d’una gran empresa en perill de patir un ERO, Expedient de Regulació d’Ocupació —ep!, no pas un ERE, Expediente de Regulación de Empleo, com diuen ells— i que es proposen fer un manifest tot i que somnien arribar més lluny i convertir-se en emprenedors, malgrat les dificultats que l’aventura empresarial comporta.

La clau del muntatge és que engrapa els espectadors durant vuitanta minuts, només amb el discurs que els quatre joves protagonistes mantenen en una taula rodona amb salts temporals que van des de la fantasia de la il·lusió emprenedora a l’ascens de l’èxit i la caiguda passant per tots els graons de la creació d’una empresa nova i jove. És a dir, passant de la comèdia a la tragèdia per acabar construint una tragicomèdia que fa de mirall d’una realitat molt present, del sagnant dilema entre la utopia i la supervivència, però que no pot evitar que els espectadors, fins i tot si n’hi ha alguns d’afectats, acabin petant-se de riure.

Tot i que el repertori de La Calòrica, i el de l’autor Joan Yago també, companyia que porta des del 2010 picant pedra, té títols prou exitosos, diria que amb «Fairfly» aconsegueixen una peça rodona, de llenguatge viu, atractiu i reflexiu a la vegada, apte per a un ampli ventall d’espectadors, intemporal ni que parli del moment present i, el més important, molt universal —malgrat que la situen clarament aquí: veus d’emissores catalanes, referència del Museu de la Xocolata, cadena d’establiment de distribució…—, perquè podria ser fàcilment adaptada a altres cultures veïnes —i amb això vull dir que és una obra totalment exportable— sempre que es trobi també un repartiment com l’actual, tan rodó com el text, i una direcció tan minimalista com l’eficaç d’Israel Solà, que sap mantenir el realisme de fons durant tota la trama i, quan els espectadors es comencen a preguntar com acabarà el macroprojecte que han muntat amb les simples farinetes, es desencalla la incògnita en un plis plas, com ho faria amb bon ofici literari el desenllaç sorpresa d’un conte curt.

No sé si a «Fairfly» li passarà el mateix que a les seves farinetes i l’èxit de l’espectacle acabarà sorprenent els mateixos autors i protagonistes de la companyia, però sí que em sembla que el muntatge té un llarg recorregut, ja sigui en gira, en una reposició o amb la programació en una nova temporada. (…)