La Calórica insisteix en la seva pugna contra la degradació laboral. Ho va fer a Sobre el fenomen de les feines de merda (Tantarantana, 2015) però, ara incidint brutalment contra l’emprenedoria. Farts de ser ells mateixos uns autònoms emprenedors que només sobreviuen vivint a la fulla de la navalla, construeixen una sobretaula d’uns empleats preocupats. I els permet imaginar el futur optimista del coaching, el procurar-se-feina-per-a-un-mateix i voler aplicar la solidaritat que no s’ha gaudit com a treballador. 

És una peça conversa en què, amb una gran agilitat textual i interpretativa, es veu els perills de l’emprenedoria. Hi ha els èxits però també es palpen els fracassos, les contradiccions. De fe,tels mateixos personatges, van evolucionant el seu discurs, sent cada cop menys conseqüents en el que havien dit mesos enrere. El privilegi de la convenció teatreal permet captar-ho fàcilment. Tot passa amb una comicitat elevada i amb punts de tensió insospitats. És impossible no sentir-se identificat com a una persona que ha estat amorosit amb un cant de la sirena, amb trampa. La Calòrica permet fer el bonic viatge de “I si ens atrevíssim…” deixant de banda la resistència laboral., conscients que la conflictivitat dins d’una empresa és anacrònic, està caducat. No hi ha massa alternativa per als víctimes dels Expedients de Regulació laboral. La Calórica saben servir-lo amb una dosi entusiasta que contagia. Probablement, aquest text també podria respirar molt bé com a tvmovie, pero el privilegi de veure com creix i es degrada un somni, en directe, a pocs metres (la disposició escènica és atrevida, també) és immillorable.