En una època com la nostra, de capitalisme
salvatge, per demostrar qui som i què volem –sigui canviar el món o omplir-nos
les butxaques– és imprescindible desplegar tota la capacitat emprenedora, lluir
competències digitals, vendre’s a les xarxes socials, formar part d’alguna start-up i, per descomptat, sotmetre la
vida personal a la laboral.

Sigui com sigui, és fàcil deixar-se engolir per
la sempre temptadora possibilitat d’assolir l’èxit, especialment quan la teva
empresa “de tota la vida”, el lloc on treballes des de fa una pila d’anys, et
comunica la irrevocable i imminent posada en marxa d’un ERE, ERO o INRI. Aleshores
t’has de moure. Pots crear un comitè d’empresa, convocar assemblees, mostrar
voluntat negociadora, anar directe a la vaga, trencar amb el passat i “reinventar-te”…
o fer volar coloms.

Sota l’aparença d’una comèdia –que ho és, i
moltdivertida–, Fairflay de La Calòrica planteja una situació malauradament prou
habitual a través de quatre personatges ben recognoscibles a qui, sota
l’encertada direcció d’Israel Solà, donen vida dos actors (Xavi Francés i Aitor
Galisteo-Rocher) i dues actrius (Queralt Casasayas i Vanessa Segura) que no
necessiten gaire estona per fer créixer els seus personatges i ficar-se el
públic a la butxaca. Un públic que els riu totes les gràcies –perquè les tenen
i en fan– i que, en acabar-se la funció, expressa la seva satisfacció amb un
llarg aplaudiment. Cadascun es posa la camisa de “marca blanca” que el defineix
com a un personatge tipus –calculador, discret, ingenu i motivat, llançat i
visceral…– i que el temps i les circumstàncies reemplaçaran, en aquest cas,
per una altra de disseny.

Guardonada als Butaca i pels premis de la
Crítica, Fairflay és una sàtira
agredolça de Joan Yago destinada a un públic molt ampli que posseeix els
ingredients necessaris per ser tot un èxit: un text àgil, diàlegs vius i un
argumentque capta l’atenció i la manté durant
tota la funció, una interpretació fresca i propera que mostra la seguretat que dona
el rodatge, un format gairebé televisiu i una escenografia mínima que els
permet fer-la rodar  sense massa
complicacions.

Estrenada l’any passat al Tantarantana, Fairflay ha fet ara el salt a la
Villarroel per demostrar, un cop més, la relació inversament proporcional que
s’estableix entre un pressupost magre i una imaginació ben greixada.