Lluís Pasqual es serveix dels millors recursos que li hem vist
darrerament en els seus encertats muntatges al Lliure de Montjuïc (des d’Els
Feréstecs fins a El Caballero de Olmedo) per convertir aquest Rei Lear sense
dubte en un dels muntatges de la temporada a casa nostra.  Text i intèrprets com a base d’una posada en
escena que confia plenament en aquests dos factors i que embolcalla amb una
cuidada sonoritat (l’orgue i la percussió encaixen al text com poques vegades
s’aconsegueix en un Shakespeare) i sobretot un espai que, un cop més, recorre
als elements que Puigserver va deixar dissenyats talment com si ja hagués
predit que Pasqual els requeriria per a aquest muntatge.

A aquestes alçades Núria Espert ja no té res a demostra-nos i al seu bon
ofici cal assenyalar l’entranyable tàndem que forma amb Teresa Lozano. Rei i
bufó desprenen vitalitat per totes bandes i, que ningú ho posi en dubte, una
forma física envejable a la tempesta del tercer acte, el moment més hipnòtic de
la funció. Una escena que posa en evidència com el bon teatre de text també
mereix ser espectacle jugant de manera intel·ligent amb els elements tècnics
(recordeu el giratori d’Els Feréstecs?). L’ascens i davallada del Rei Lear mai
s’havia mostrat de forma tant evident.

Una baixada als inferns on Shakespare de nou ens posa a la balança de
les nostres vides allò que realment hem de valorar i allò que hauríem de deixar
córrer. Però compte, que com bé diu Lear, allò que a ulls dels altres pot
semblar superflu és el que en realitat ens enalteix com a éssers humans.

Aquesta producció del Rei Lear, amb una versió nítida i precisa,
aconsegueix que els actors entreguin cos i ànima i ofereixin el millor del seu
talent, mèrit d’una direcció que fa diana i encerta de ple en tot allò que ha
de ser Shakespeare per a que el públic d’avui dia en gaudeixi al llarg de les
prop de tres hores (entreacte inclòs) que dura la funció.