Lluís Pasqual aposta per un rei Lear essencial. Però ho fa amb punts d’excés (el que avui es podria considerar quasi un abús) com pot ser l’ampli repartiment. Pasqual en treu bon brou de tant cos actoral, sobretot a la segona part (tot i que la seva presència a escena sigui menor). Núria Espert és un rei Lear valent, que s’adona de la seva fragilitat quan descobreix que no es pot decidir res des de l’adulació. De manera semblant (a través de l’artifici de la paraula) Edmund anirà bastint el seu castell de poder en l’aire. La follia, doncs no té edat. I tant un ingenu i confiat  Edgard (Julio Manrique) com el seu pare, el  comte de Gloster (Jordi Bosch) o el propi rei savi cauen en els braços de la bogeria.  Allà, s’hi troben Kent (Ramon Madaula) que s’amaga fidel, i el bufó (Teresa Lozano) que, de l’excentricitat, ha fet professió.  La primera part juga amb aquells excessos escènics per anar avançant la història i anar marcant les primeres nafres del dolor.

La contenció arriba, sobretot, a la segona part, quan es pot veure millor l’evolució dels personatges protagonistes; la seva maldat o la seva ingenuïtat i, quan no, una follia que ho embolcalla tot. La malaltia de Lear afecta a tots, però la trama es desplega paral·lela, aportant un pes coral a un grapat de protagonistes. Sense tanta amplificació, amb un cant greu del cor d’actors, s’embolcalla els ferits, es mira de guarir inútilment el dolor. La segona part reconcilia amb l’essència. Tot i això, la peça interpel·la poc als espectadors. És un treball de molt bona factura (amb intel·ligent superposició de quadres còmics amb els tràgics per part de Lluís Pasqual) però que només captura quan hi ha una introspecció que allunya el drama de l’abisme.