Les obres mestres abismals i inabastables,
necessiten presentar-se mitjançant muntatges imponents i colpidors. I així és
precisament el que ha fet Lluís Pasqual amb “El rei Lear” : oferir-nos un
imponent i del tot colpidor espectacle que cal situar des de ja entre els
millors seus, que presenta un impressionant treball coral per part d’un
repartiment en el qual cadascun dels talents implicats ens mostra  el millor de si mateix, i que ens permet
rendir li  vassallatge incondicional a
una reina Espert capaç de fer-nos sentir cadascuna de les complexes transicions
del seu desbordant personatge. Quan el Lear d’Espert irromp a l’escenari
envoltat de incendiàries torxes i disposat a exigir-li a les filles i a canvi
d’un plat de mongetes ( en aquest cas, a canvi d’una parcel·la del regne ) una
exhibició barroera d’amor dialèctic incondicional, a qui tenim davant és al rei
capritxos i egoista que probablement porta anys sense escoltar realment altra
cosa que no sigui la seva pròpia veu. I que gairebé amb tota seguretat (això
queda del tot suggerit al text, encara que no se’ns expliqui res del passat del
monarca) ha sigut amb els altres tan cruel com d’aquí poc ho seran amb ell
alguns dels seus antics vassalls. Lear, és tan real quan se’ns presenta així,
com quan , cap el final del seu particular camí cap a l’infern i la disbauxa,
se’ns presenta segut a la seva cadira de rodes, i amb aspecte feble marcat pels
estralls del temps i la mirada perduda. Aquest vell que desperta en nosaltres
misericòrdia , és alhora aquell monarca probablement tirànic  que potser en hagués despertat en altres temps
la por; en aquest sentit, Lear potser no és tan diferent a aquells terribles
dictadors que arribada la decrepitud física, adquireixen la fisonomia de
venerables ancians dignes del màxim respecte. I alhora, aquell Lear potser
terrible durant els anys de joventut, és també aquest altre  rei destronat per si mateix que rep l’amor
incondicional de la filla més maltractada, del fidel servidor a qui ha
condemnat a l’exili , i del bufó de la cort que justament per ser-ho, li
recorda constantment al seu rei els errors comesos, però no està disposat a
separar-se d’ell per res ni per ningú. Lear és alhora el boig, i l’ésser lúcid
que va proclamant la por que li fa la bogeria justament per acabar refugiant-se
en ella quan ja no resta altra refugi capaç d’oferir aixopluc. I Lear és també  víctima i botxí, potser una mica com podem
ser-ho tots mateixos segons on ens ubiquem o segons on ens ubica l’existència .
I aquí, en aquest contradictori marasme vital, 
rau la seva grandesa, com aquí rau en gran mesura la grandesa d’un bon
grapat dels més grans personatges shakespearians . Espert, Pasqual i la resta
de sensacionals intèrprets d’aquest espectacle imprescindible, recolzats en les
magistrals prestacions d’un espai escènic que d’alguna manera neix dels
mateixos budells del Teatre Lliure i en un acompanyament musical i coral que
puntua amb exactitud la tensió de cada escena, ens apropen intensament a
l’abisme de l’obra . I ens assenyalen amb precisió  aquesta convivència entre èpica, intimisme,
tragèdia “gore”, comèdia bàrbara, drama sobre el mal que els fills causen als
pares i  el mal que els pares causen als
fills i sobre l’afecta extrem que els uns i els altres es poden també
transmetre , exhibició de crueltat extrema i tendresa extrema, amor visceral,
odi rabiós , reflexió filosòfica i 
exabrupte eixelebrat que es produeix al llarg de la representació.