D’un ‘Rei Lear’ de
tan excel·lent matèria primera només es poden esperar coses bones.
Les expectatives es posicionen altes quan entre el repartiment trobem
cognoms del prestigi d’Espert, Madaula, Manrique, Iscla i el llarg
etcètera. Un cop s’aixeca el teló el que ens té preparat Lluís
Pasqual és una eixuta lectura del text on les paraules i la seva
intenció governen la proposta, essència de Shakespeare per
plantejar-nos tota la cruesa de la tragèdia del rei que embogeix de
dolor. Plataformes mòbils, fum, projeccions, vestuari consagrat a la
discreció, ponderat ús de la música en directe; els afegits són
mínims quan el que s’aborda és una proposta que s’aferra al text
com el nàufrag al tronc.

S’hi
percep un perfum al Lliure dels inicis, amb les grades als costats i
teatre sense artificis elevat gràcies al bon art dels actors i l’autor.
L’equilibri genera tanta austeritat que els intents de trencar-la (el
rap de Teresa Lozano/bufó, els combats d’espases) paren per tronats. El voluminós
repartiment comporta desajustos de càsting, per excés o per
omissió. No és el cas de Ramon Madaula/comte de Ken, expressiva
contenció que és perfeccionada marca d’estil; Miriam Iscla, mirades
de fel per a la filla de rei, Goneril; i, és evident, Espert, natura
escènica que no només està a l’alçada en energia i matisos sinó
que a més ens regala el motor que fa rodar aquest ‘Rei Lear’
les intencions finals del qual se’ns escapen.