Va ser un èxit la passada temporada. I
el van prorrogar. Però no n’hi havia prou. I l’han reprogramat un mes i mig més
perquè els adormits puguin repescar-la. ‘El rei Lear’ amb versió i direcció de
Lluís Pasqual i representat al Teatre Lliure per un repartiment amb grans noms
de l’escena catalana encapçalat per Núria Espert és d’aquells espectacles que,
senzillament, fan història.

L’avalen la sàvia i meravellosa ploma
de Shakespeare i el gust per un to i una posada en escena a l’alçada d’un
muntatge d’aquestes característiques (això sí, amb alguns ‘peròs’ com ara el
desajustament d’algunes interpretacions, cert ús de l’audiovisual i una segona
part lleugerament estirada).

Resulta absolutament increïble que els
versos del genial dramaturg arribin tan actuals i carregats de sentit tot i
haver transcorregut quatre segles (l’obra es va estrenar el 1606 per al rei
Jaume I d’Anglaterra). És clar que, com assenyala Pasqual, es tracta d’“el més
gran dels poetes dramàtics de tots els temps, aquell a qui tornem cada vegada
per veure i comprovar de quina matèria estem fets els humans”.

Malgrat que al Lliure Lear sigui una
dona –Espert, sublim als 80 anys–, és Rei en masculí i no distorsiona gens ni
mica la coneguda tragèdia. Com en la resta de personatges principals, la seva
evolució és molt atractiva. També ho són l’“inseparable” bufó –interpretat igualment
per una actriu, Teresa Lozano– que fa créixer l’obra espetegant amb comicitat les
úniques veritats que el Rei es digna a escoltar, i la mutació de pell que
encobreix els personatges de Ramon Madaula i Julio Manrique.

Grans escenes desfilen una rere l’altra
exhibint instants interpretatius brillants ja sigui embolcallats per la paraula
(sobretot), l’enginyosa escenografia nua, el voluminós estol d’actors
camaleònics i la resta d’elements que configuren el clima. No hi falta el foc,
ni l’esgrima, ni la música en directe, ni la més salvatge de les tempestes, ni la
lluna plena sota la qual tota existència és pura minúcia.