El rei Lear és una de les obres més difícils de Shakespeare, per la
foscor i la impietat, per les febleses i crueltats que embarguen els
personatges, per les follies certes i fingides, per la desolació i la
verbositat. Recordo l’excepcional muntatge que va dirigir Ingmar Bergman, amb
la Liv Ullman en el rol d’una de les filles, que va venir a Barcelona a l’inici
dels 80, òbviament en suec. Recordo el Lear passat pel túrmix de Bieito
protagonitzat per Josep M.Pou, molt cridat i brut. El cert és que Lluís Pasqual
n’ha fet un espectacle admirable, al servei dels actors i de la paraula, amb
una simplicitat radical i una esponjosa dicció escènica. Escenari central,
despullat, que únicament juga amb els plafons mòbils del terra del teatre,
algunes armes i els trucs de sang necessaris per subratllar les accions més
brutals. Ramon Madaula està excels rere una disfressa d’indigent d’accent
valencià que el fa pràcticament irreconeixible. Jordi Bosch, esplendorós, en
tàndem amb Julio Manrique; Míriam Iscla i Laura Conejero teixeixen dues
germanes poderoses en la seva ferocitat; Teresa Lozano en el rol del bufó
contrafet i caricaturesc, d’una força sensacional. I Núria Espert incorporant
Lear, amb tota la grandesa del personatge que s’eixampla en la fonda
experiència de l’actriu incombustible, i amb tota la trencallosa fragilitat que
li atorga tenir la mateixa edat que el rei de la tragèdia. Tot plegat, d’una
colpidora versemblança, fins i tot en la veu trencada i el pas vacil·lant de la
provecta actriu, que vehicula l’energia continguda i la passió teatral que
emana i que constitueix un dels grans atots del muntatge. Es demostra, una
vegada més, que l’Espert, en mans de directors com Pasqual, va molt més enllà
de les cotilles i les inèrcies a què un cert públic l’ha avesat. I així, mentre
la Vilarasau esperteja a la Fedra del
Romea, l’Espert s’allunya del seu propi
motlle amb un doll de veritat espaterrant.