És tasca d’un teatre com el Lliure portar a
l’escena de Barcelona clàssics com aquest amb desplegaments impressionants però
ben concebuts. No sempre s’encerta en la gestió de grans mitjans i bons
instruments. L’adaptació és perfecta: molt narrativa, sense deixar que el fil
es perdi en cap moment i sense que ens adonem que passen gairebé tres hores de
funció. La posada en escena, sòbria, gairebé minimalista, perquè no cal més, ve
a ser una passarel·la per on desfila una tragèdia amb majúscules. L’atmosfera
de tot plegat, amb les projeccions al darrere de les graderies, amb els efectes
sonors impactants i sempre oportuns, amb els músics de taberna…, és
encisadora. Pasqual s’arrisca amb detalls sorprenentment ben incrustats en la
història. Com a mostra, la predicció que es marca el bufó a ritme de rap i amb
música gairebé electrònica és senzillament genial.

I la interpretació. La interpretació va molt
més enllà de Núria Espert fent de Lear. Els 14 actors en escena, magníficament
dirigits per Pasqual, converteixen la història en una obra coral en la qual
cada personatge es justifica per sí sol. L’evolució (interpretativa i física)
del rei és tot un exercici d’interpretació. Però la presència de Madaula (el
comte de Kent), aguantant bona part del pes narratiu de l’obra; el drama
dibuixat en els ulls de l’innocent Edgard (tornem a veure el registre de Julio
Manrique que vam gaudir en la segona part del Timó d’Atenes); la cara de
dolentíssim (de fill de puta!) d’Edmund (David Selvas); la ironia i la
clarividència del bufó (Teresa Lozano) que al final sembla que absorbeixi el
mateix Lear en la seva follia; les pèrfides filles del rei… Un repartiment de
luxe que dóna el que s’espera d’ell.