De les moltes versions d”El rei Lear’ que en el món teatral
han estat, aquesta de Lluís Pasqual és una de les més contundents, directes i
clarificadores. El director del Lliure ha aixecat la monumental obra de
Shakespeare amb una proposta que, malgrat el seu intencionat minimalisme
escènic, transmet a la perfecció la grandiositat de la tragèdia. Per
aconseguir-ho, compta amb un repartiment de luxe amb 14 intèrprets i 10
figurants encapçalat per una sorprenentment energètica Núria Espert qui, als
seus gairebé 80 anys, puja al cim de la muntanya d’aquest text que aprofundeix
en el millor i el pitjor de la condició humana.

L’actriu viatja lleugera de qualsevol equipatge de tics
anteriors que puguin condicionar la seva actuació i dibuixa amb claredat al
fosc personatge del monarca en les seves hores de decadència física i moral.
Espert posa en joc tota la seva qualitat interpretativa, però acomodant-se a un
paper que li exigeix mostrar fragilitat, bogeria i seny. Això l’obliga a
modular el seu llenguatge vocal i gestual per aparèixer fins i tot més gran del
que és. La debilitat de la vellesa i el dolor del progenitor enganyat apareixen
amb força i, alhora, amb una contenció admirable en aquest univers en què
l’ambició de poder i la traïció campen al seu aire.

La disposició escènica en un passadís central amb les grades
de la sala Fabià Puigserver a cada costat ajuda a acostar-se al desenvolupament
de la tragèdia, encara que els espectadors situats a les files més altes no
perceben amb la mateixa intensitat que els ubicats sota els moments més íntims
del regi drama. Al centre, unes plataformes motoritzades propicien els
diferents marcs per recrear l’acció.

La música creada per al muntatge per Dani Espasa, amb la
participació de l’organista Juan de la Rubia sonorament molt explícita en
l’escena de la tempesta, suggereix atmosferes que enriqueixen el muntatge.
També són un encert els cors. Les projeccions a les pantalles per il·lustrar
els fenòmens atmosfèrics que apareixen en el relat són elements que potencien
el clímax visual del muntatge.

El xoc entre el bé i el mal està representat, en el primer
cas, per Lear, la seva filla petita Cordelia, Edgar i Gloster, i en el dels
malvats per les harpies germanes Goneril i Regan i per Edmund i Cornwall. Pasqual
ha trobat intèrprets a la mesura d’aquests personatges. I encara que cada un
d’ells projecta les particularitats del seu llenguatge interpretatiu, la
categoria dels seus treballs contribueix a que la lectura vagi més enllà d’un
simple relat coral de l’obra.

Entre les germanes brilla especialment la inquietant Myriam
Iscla (Goneril), encara que no li va a la saga Laura Conejero (Regan) pel que
fa a la capacitat de mostrar la sang freda del seu cruel personatge. Cordelia
(Andrea Ros) transmet noblesa i autenticitat.

Ramon Madaula (comte de Kent) imposa el seu carisma
interpretatiu i el mateix passa amb Julio Manrique (el boig Edgard), en una de
les seves grans creacions dins d’una temporada d’èxits. Superb Jordi Bosch com
el fidel comte de Gloster i molt convincent Òscar Rabadán (un despietat duc de
Cornwall). David Selvas (l’intrigant Edmund) brilla amb llum pròpia.

Dins de l’ampli repartiment mereix capítol a part l’actuació
de Teresa Lozano, meravellosa com histriònic bufó sempre al costat del rei. No perdin
l’oportunitat de veure aquest muntatge que, gràcies a la demanda del públic, ha
prorrogat fins a finals de febrer.

  .