El Rei Lear és la tragèdia més
mítica i salvatge de William Shakespeare. Una obra, com diu Michael Ignatieff a
Reconsidering Lear, sobre què és la vida. I, si em permeten l’apunt, d’una
foscor existencial més propera al nostre món que al de l’Anglaterra del segle
XVI i, per tant, absolutament corprenedora. “La crisi dels principis morals de
la nostra societat (tan aprofitada pels polítics que han esdevingut els
representants oficials de la manca d’ètica) ens fa particularment sensibles al
món d’El Rei Lear, perquè comparteix amb el nostre una mena de buit moral que
dóna camp lliure als nostres Edmunds, Cornwalls, Regans i Gonerils” escriu
Salvador Oliva en el pròleg de l’obra. Lear, doncs, no es veu: es viu.

En El Rei Lear, com a la resta
d’obres de Shakespeare tot neix de la paraula. No en va, Harold Bloom deia que
“cap altre escriptor no ha tingut mai tants recursos lingüístics com
Shakespeare”. Lluís Pasqual ho sap i ha creat un muntatge fosc i totalment
despullat d’ornamentació on tot recau en la paraula. Precisament per això
sorprèn, per exemple, que alguns actors cridin més del que compte (sovint
confonem volum i projecció de la veu) provocant, així, que els espectadors de
les últimes files no els arribin a entendre.

El que converteix aquest Lear
en un muntatge a estones irregular és, al meu parer, la manca
d’intencionalitat. Això li proporcionaria el necessari pes dramàtic i,
sobretot, ens ajudaria a “reviure la tragèdia”. El muntatge, per sort, també
ens regala grans interpretacions com la de Ramon Madaula (magnífic comte de
Kent), Julio Manrique i, evidentment, Núria Espert. Un Lear profundament humà i
dèbil que desperta la compassió de tots els espectadors. En definitiva,
l’habilitat escènica del director del Lliure és innegable, el repartiment és
molt bo i algunes escenes estan molt ben reeixides però no n’hi ha prou amb
bons ingredients perquè el plat sigui deliciós.