Un tret al cap

Sempre ve de gust endinsar-se de nou en el món teatral de Pau Miró, magnífic creador d’històries i sobretot de personatges. Després de mostrar-nos l’asfíxia moral de la Barcelona de la postguerra a la fantàstica Victòria, amb Un tret al cap (a la Sala Beckett) continua allunyant-se dels personatges i històries del seu estimat Raval.Tot i que d’entrada l’arrencada argumental d’Un tret al cap promet, en plantejar temes tan interessants com la mercantilització i amoralitat de mons com el periodisme o la indústria alimentària, el cert és que ben aviat descobrim que aquí el que de debò interessa a l’autor són els personatges, tres dones que es creuen en tres moments clau de les seves vides. Oblideu-vos doncs d’etiquetes com thriller periodístic per explicar-vos de què va Un tret al cap. I és que malgrat l’interès de les qüestions plantejades, el cert és que Pau Miró, no sabem si de manera volguda o no, acaba portant les diferents històries al terreny que domina, el de les persones i les emocions, deixant de banda el desenvolupament de les trames periodístiques, i fins i tot convertint-les en simples girs de guió molt poc creïbles.El muntatge, però, s’aguanta i manté l’interès de l’espectador fins al final precisament perquè s’apropa a la història d’aquestes tres dones interpretades per tres magnífiques actrius. Mar Ulldemolins borda un cop més un personatge fràgil, al que el seu aspecte aporta el punt just de joventut i aparent timidesa. La segona participació d’Emma Vilarasau en un projecte de Pau Miró torna a mostrar-nos la millor versió d’aquesta gran actriu, amb un personatge de fort caràcter a qui atorga el punt just de contenció. Però qui s’emporta més elogis és una gran Imma Colomer: cadascuna de les seves intervencions eclipsa les seves companyes i la humanitat que transmet acaba sent la gran protagonista. No és el millor Pau Miró, però demostra un cop més el seu talent per a l’escriptura i la direcció teatral. Quines ganes de veure la seva propera proposta!

El dramaturg i director ha decidit atacar un gran tema (el de la comunicació i la denúncia de ser un element aparentment innocent però que amaga moltes servituds). Ho fa mantenint tant com pot l'espai íntim, familiar. Fa un pas més cap a la maduresa. Ja no indaga amb perdedors sobre la riquesa i la pobresa (Els jugadors, com a principal peça que també va sumar Un refugi indie i Dones com jo). També abandona les bugaderies del Raval en qè van centrar el seu bestiari fantasiós i tant tendre com cruel alhora. Després de Victòria (TNC, 2016), en què feia un retrat de les pors durant el franquisme, ara s’atreveix a qüestionar el món de la comunicació. Ho fa amb un fil de fantasia que dona aire al drama però amb unes bases teòriques sobre la comunicació que es revelen poc assentades. Repeteix amb una Emma Vilarasau ben continguda, una intrigant Mar Ulldemolins i el paper d’Imma Colomer, el personatge més aire de tots, el més generós i el que, al final, reconcilia el públic. La llàstima és que Miró fa un retrat que li falta profunditat, major coneixement. tot el que diu és correcte sobre la vulnerabilitat de la veritat en la informació però li falta afinar, arribar a la definició exacta perquè, d'altra manera, té un cert aire de lema enganyós, que li resta credibilitat. I és una llàstima. 

‘Un tret al cap’ dispara a molts fronts. A les relacions personals, a l’ètica professional (sobretot li toca el rebre al periodisme), a l’instint de supervivència i anhels aixafats en una societat tocada... Està carregada de reflexions que, si bé interessants, són tòpiques i queden a la superfície. Hi afloren també mitges lliçons apreses per les protagonistes a base dels cops que els ha donat –i encara els dóna– la vida en el si d’una moral que cau com una llosa sobre la dramatúrgia. La trama consisteix en una història triangular entre dues germanes força distanciades (Emma Vilarasau i Imma Colomer) –una de les quals (Emma Vilarasau) és una veterana periodista que acaba de ser acomiadada del diari– i una jove plena d’ambició (Mar Ulldemolins) que ha deixat la feina perquè no la suportava més i vol denunciar les males pràctiques de l’ex-empresa a través dels mitjans. Com es veurà, es necessiten les unes a les altres per sortir del malestar en què es troben. I és aquí, precisament, en els seus camins personals i lligams establerts, on hi ha la llum de l’espectacle. El sarcasme agut de les germanes, la impertinència de la jove, la gata Muriel que ja forma part del mobiliari de la casa o la pitjor de les notícies... doten d’ànima l’argument, traslladant la crítica de la censura pública a l’esfera més íntima. Malgrat el sotrac en la dramatúrgia i una posada en escena amb un ús discutible del flashback i projeccions, l’interès de la història (amb els seus girs), el text àgil i la brillant interpretació de les actrius sostenen una obra entretinguda i actual que convida al debat.

L'any 2004 «plovia» teatralment a l'antiga Sala Beckett de Barcelona. A l'estiu del 2017, al Poblenou fa una calor que bat rècords. Però el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974), autor d'aquella celebrada i exportada obra «Plou a Barcelona» i també de «La trilogia animal» o la més recent «Victòria», recorda que la pluja, en la veu introductòria de la principal protagonista, la Periodista (Emma Vilarasau), a vegades és el detonant d'una decisió radical, potser perquè com cantava en Raimon, «Al meu país, la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa; / si plou poc, és la sequera, / si plou massa, és la catàstrofe.»A «Un tret al cap», el dramaturg Pau Miró, sota una subtil pàtina d'humor que, malgrat la malaltia, hi aporta una altra de les tres protagonistes, la Dona (Imma Colomer), amaga una «sequera» i una «catàstrofe» personal —o col·lectiva— que també s'ha apoderat per extensió de la tercera protagonista del triangle femení de l'obra, la Noia (Mar Ulldemolins).Fa la sensació que Pau Miró ha revestit aquesta obra com si fos un conte que primer planteja teatralment des d'una mirada realista i que després, com un epíleg que diu: «¿comencem?», s'endinsa en el registre d'un conte curt i contundent que esclata com un tret al cap. Només diré que, a pesar de l'evidència del títol, no hi ha tret. Però cal tenir en compte que a vegades es prem el gallet amb el silenciador posat.Al costat d'un text molt matisat, majoritàriament dialogat, però amb insercions de brevíssims monòlegs per part de les tres dones i algun trencament de la quarta paret adreçant-se als espectadors, Pau Miró evita qualsevol paral·lelisme o distracció del contingut de la trama de l'acció, una acció que se situa a la primavera del 2015 i que només fa un flaixbac cap al 2014 per arrodonir el coneixement de la relació professional de la Periodista amb el director (absent i només virtual) del seu mitjà.Emma Vilarasau és la Periodista que manté un blog d'opinió que es va fer popular i apreciada amb un premi i tot arran d'un reportatge sobre la crisi de Lampedusa. Imma Colomer és la seva germana gran, escriptora de contes per a infants, a qui diagnostiquen una malaltia incurable i que es trasllada a viure al vell pis pairal amb ella sense oblidar el proteccionisme que ja li oferia des de petites al parc. I Mar Ulldemolins és la jove nouvinguda al ram de la premsa que, disfressada d'enginyera agrònoma, es presenta com a denunciant de les males pràctiques de l'empresa alimentària on treballa. Les tres han perdut el seu espai de realització: la Periodista ha estat acomiadada del mitjà digital per raons d'edat; la Dona té la targeta de caducitat per la malaltia; i la Noia ha deixat també la feina després de la denúncia que ha fet.Aquest és el planteig. Però Pau Miró va conduint els espectadors de sorpresa en sorpresa en relació a cadascuna d'elles tres, des de l'ètica periodística a la feble línia fronterera entre la veritat i la mentida de la informació. Sempre amb una tesi de fons: la degradació del periodisme que es troba tocat de mort pel virus de la desinformació, la tergiversació, la manipulació dels poders econòmics o polítics de cada mitjà i les erupcions volcàniques de lava d'opinió oberta a qualsevol «trol» amb un Iphone a les mans.«Un tret al cap» combina aquesta reflexió de fons amb la intriga de l'acció i l'atractiu de la saviesa escènica de cadascuna de les tres intèrprets: la veterania d'Imma Colomer, la maduresa d'Emma Vilarasau i la fermesa consolidada de Mar Ulldemolins. Al final, una fina capa de pintura en clau de conte curt desvela els noms de fonts de les tres protagonistes i la seva decisió extrema davant els avatars que els ha posat al davant l'atzar de la vida que, com la pluja, si és escassa, és la sequera, i si és excessiva, és la catàstrofe. (...)

A la periodista Emma Vilarasau l'acomiaden per què s'ha convertit en "incòmode" per a l'empresa. De res no serveixen els més de vint anys en aquell diari. De sobte, reb la visita de Mar Ulldemolins, qui li explica que també ha estat acomiadada per voler denunciar una il.legalitat. No, no es tracta d'"Erin Brokovich", però sí que és cert que comença com un thriller periodístic que qüestiona l'actual estat de la professió, que en moltes ocasions diu, el.labora actualment les informacions a base d'agències, i no es contrasta. La situació, però, sense abandonar la premisa, dona un gir quan, a mesura que tots van coent l'obra, s'adonen que els matisos els porten molt més enllà: un fet desgraciat , com ara el comiat (com qualsevol altre) a banda de tancar.te una porta, et pot obrir una altre ben diferent...la de la vida. I és aquí on l'obra creix i creix i es converteix en un avís: que no perdem -per culpa d'estar immersos en la feïna- oportunitats vitals tan valuoses com no descuidar els éssers estimats. No és una utopia, és la pura realitat. Sense entrar en el terreny lacrimògen (ans al contrari, somrius bona part de l'obra) "Un tret al cap" és una obra força sensible que constitueix un dels millors treballs del Pau Miró. El tema no és nou, ni de bon tròs, però està ben arrodonit i arriba a l'espectador. I de la interpretació, ja ni parlem: Ulldemolins està esplèndida, la Vilarasau torna a estar en un altre dimensió, però encara més Imma Colomer. No us diré més d'ella: veieu.la i sentiu.la.

Si hubiera que poner un titular sería que Pau Miró abandona las historias del Raval después de una fallida Victòria. Su zona de confort, sus personajes anónimos son puestos en stand-by al menos por un tiempo, pero no hay que sufrir porque la jugada le ha salido redonda. Durante una hora y media me olvidé que estaba en Barcelona, que los personajes hablaban en catalán y me trasladé a un escenario anglosajón donde el hilo de las dramaturgias, en la mayoría de ocasiones, deja un bordado de oro. A Un tret al cap se le nota que su cocción ha sido lenta, las réplicas están bien tramadas, hay una coherencia de lenguajes, nada está porque sí, excepto al final, el cuento con el que acaba la obra, la última escena, queda un poco sinsentido, un intento de cierre más intelectual que el final abrupto que supondría la escena anterior, pero que le hubiera sentado al espectador como un tiro y hubiera sido “una caída de telón” magnífica.Como periodista, Un tret al cap es una delicia. Una radiografía de la situación de la profesión, una enumeración de los dilemas a los que nos vemos sometidos y todas las consecuencias personales y profesionales que generan. Si alguien se pensaba que la profesión era intocable, que vaya quitándose la idea de la cabeza, es sin lugar a dudas un filón de ideas si se sabe aprovechar bien, como es el caso.(...)Si la dramaturgia y dirección de Pau Miró es sumblime (con la ayudantía de Alicía Gorina), aún lo es más la química y complicidad que destilan las interpretaciones. Delante de un texto tan sabiamente construido, verlo representado es un simple deleite. Las mejores réplicas se las llevan Imma Colomer y Emma Vilarasau, sus momentos de debate/discusión entre hermanas son magistrales. Un tret al cap es una drama, aunque alguna de las réplicas de Imma Colomer lo pongan en duda. Sin lugar a dudas el público de treinta y… se sentirá invocado en algunas de las frases del personaje de la Mar Ulldemolins, todo un discurso sobre la falta de relevo generacional para la llamada generación más preparada.(...)Un tret al cap funciona como una gran orquesta afinada. Una partitura que roza la maestría y unos personajes con los que el espectador empatiza desde el primer minuto. Hubiera bastado con avanzar cinco minutos el 'The End' para estar delante de una obra de 10. De todas maneras el sobresaliente se lo ha ganado, y ser uno de los montajes imprescindibles de este Grec 2017 también. Bravo!