Una obra que parla de la crisi del periodisme. Com a punt de partida, és interessant.
Ara bé, quan la reflexió que ofereix el dramaturg i director Pau Miró no va més enllà, quan no denuncia
males pràctiques concretes, quan es queda en discursos didàctics sobre “aquest,
el nostre ofici”, l’obra acaba limitant-se a una història superficial, que frega el titular sense entrar al contingut de la notícia.

Emma Vilarasau interpreta aquí una periodista freda i més
aviat masculinitzada que acaba de ser despatxada després de més de 20 anys
treballant en un diari. Amb un ego i una altivesa importants. Enmig del drama i
la  impotència, rep la visita d’una jove –interessant
contrapunt el de Mar Ulldemolins, que
comença amb un paper força semblant al de la tímida i eficient Carmen de Nit i dia per acabar sent molt més
directa i bocamolla- que li demana ajuda per investigar un cas de corrupció. Enlloc
de tractar el tema més a fons, la història es complementa amb la vessant
personal de la protagonista, representada per una peculiar germana amb la que
conviu i que només serveix per al lluïment de la sempre gran Imma Colomer.

El que podria ser un thriller, es queda amb un parell de girs molt previsibles
i un discurs simple. Es fa difícil explicar-se sense fer spoilers (pocs
misteris hi ha, només falta que els desvetlli abans d’hora!) però el problema
recau en que no es parla de què és el que ha provocat la crisi dels mitjans, ni
de quina és la diferencia entre ara i abans, ni de com es pot millorar. Només
es deixa palès que les coses van malament. Estructuralment, les converses entre
els personatges es combinen amb monòlegs dirigits directament al públic, amb
una voluntat fallida d’interpel·lar-lo. Poc a destacar també en la posada en
escena, correcta i funcional sense ser especialment bella. L’audiovisual, la
música, el piano… Petits apunts que serveixen més omplir que per
complementar.

El més profund que hi veurem reflectit és la diferencia intergeneracional
que es representa en el món professional. Una jove amb poca experiència i una
dona amb massa. Dues maneres de viure el món laboral i unes condicions i expectatives
molt diferents, que no obstant acaben desembocant en un mateix resultat: Les
dues sense feina. Veiem aquí un mirall del dia a dia que aconsegueix, aquí sí,
mostrar la incongruència imperant del moment actual.

Amb tot, l’obra no acaba de quallar. No s’entén ni el problema amb la
manera de treballar de la protagonista, ni què és el que s’hauria de fer
millor. Es queda doncs amb un espectacle que simplement es deixa veure, però
que no provoca el qüestionament que hauria de provocar tractant un tema tan
necessari i influent.