Pau Miró encerta de
ple amb un text clar, madur i contundent. Amb estructura de thriller
periodístic, la història explica la relació entre tres dones, tres dones molt
diferents encara que, les tres, treballadores, formades i cultes que se escapen
dels clixés més simples per mostrar-nos les seves llums però, també i sobretot,
les seves ombres. Un tret al cap serva quelcom quasi imperceptible del to
melodramàtic que observàvem a Plou a Barcelona, de l’ara llunyà 2004, aquí en
la seva més precisa mesura. Un tret al cap parla de periodisme en la societat
de la informació, una societat que Bauman va caracteritzar com “líquida” i
alguns pensadors qualifiquen ja de “gasosa”. Reflexionant sobre el periodisme
actual depassa l’ofici i s’eleva a l’universal per parlar de crisi i de
suïcidi: De crisi en el seu sentit més estricte de canvi; els canvis que es
deriven de la globalització en termes de mercat de treball, del canvi de
paradigmes informatius que suposa l’adveniment de les TIC i les seves
repercussions en el codi deontològic dels qui exerceixen l’ofici; dels límits
entre la realitat i la ficció, i també del canvi de model de vida per a qui és absolutament
conscient de la seva finitud. Tot això arrossega les protagonistes al suïcidi:
suïcidis ètics, professionals, eutanàsics?… Miró també fa diana amb el
repartiment. Mar Ulldemolins i Emma Vilarasau, repeteixen amb el dramaturg i
director després de l’èxit aclaparador de Victòria (2016). Continuen
esplèndides donant vida a aquestes dues dones -expressament sense nom en el
repartiment- entortolligades amb els seus problemes ètics d’ara. Però, sense
desmerèixer les seves companyes, tot l’afecte, respecte i admiració se l’endú
Imma Colomer pel seu personatge de dona, de germana gran, d’escriptora que
traspua veritat en tots els seus aspectes, i per la seva immensa generositat en
encarnar-lo. Colomer que sempre ha sabut fer de les seves limitacions virtut,
arriba aquí al pur virtuosisme. Hi ha també un espai escènic tan obert com
evocador; i unes projeccions que ens ajuden a situar-nos en el temps i ens
recorden l’íntima relació entre la realitat i l’espectacle. Un tret al cap no
és només un espectacle molt recomanable, és un espectacle necessari per a la
bona salut d’un teatre que es pretengui implicat amb el seu moment.