El dramaturg i director ha decidit atacar un gran tema (el de la comunicació i la denúncia de ser un element aparentment innocent però que amaga moltes servituds). Ho fa mantenint tant com pot l’espai íntim, familiar. Fa un pas més cap a la maduresa. Ja no indaga amb perdedors sobre la riquesa i la pobresa (Els jugadors, com a principal peça que també va sumar Un refugi indie i Dones com jo). També abandona les bugaderies del Raval en qè van centrar el seu bestiari fantasiós i tant tendre com cruel alhora.

 Després de Victòria (TNC, 2016), en què feia un retrat de les pors durant el franquisme, ara s’atreveix a qüestionar el món de la comunicació. Ho fa amb un fil de fantasia que dona aire al drama però amb unes bases teòriques sobre la comunicació que es revelen poc assentades. Repeteix amb una Emma Vilarasau ben continguda, una intrigant Mar Ulldemolins i el paper d’Imma Colomer, el personatge més aire de tots, el més generós i el que, al final, reconcilia el públic. La llàstima és que Miró fa un retrat que li falta profunditat, major coneixement. tot el que diu és correcte sobre la vulnerabilitat de la veritat en la informació però li falta afinar, arribar a la definició exacta perquè, d’altra manera, té un cert aire de lema enganyós, que li resta credibilitat. I és una llàstima.