A la periodista Emma Vilarasau l’acomiaden per què s’ha convertit en “incòmode” per a l’empresa. De res no serveixen els més de vint anys en aquell diari. De sobte, reb la visita de Mar Ulldemolins, qui li explica que també ha estat acomiadada per voler denunciar una il.legalitat. No, no es tracta d'”Erin Brokovich”, però sí que és cert que comença com un thriller periodístic que qüestiona l’actual estat de la professió, que en moltes ocasions diu, el.labora actualment les informacions a base d’agències, i no es contrasta.

La situació, però, sense abandonar la premisa, dona un gir quan, a mesura que tots van coent l’obra, s’adonen que els matisos els porten molt més enllà: un fet desgraciat , com ara el comiat (com qualsevol altre) a banda de tancar.te una porta, et pot obrir una altre ben diferent…la de la vida.

I és aquí on l’obra creix i creix i es converteix en un avís: que no perdem -per culpa d’estar immersos en la feïna- oportunitats vitals tan valuoses com no descuidar els éssers estimats. No és una utopia, és la pura realitat.

Sense entrar en el terreny lacrimògen (ans al contrari, somrius bona part de l’obra) “Un tret al cap” és una obra força sensible que constitueix un dels millors treballs del Pau Miró. El tema no és nou, ni de bon tròs, però està ben arrodonit i arriba a l’espectador. I de la interpretació, ja ni parlem: Ulldemolins està esplèndida, la Vilarasau torna a estar en un altre dimensió, però encara més Imma Colomer. No us diré més d’ella: veieu.la i sentiu.la.