‘Un tret al cap’
dispara a molts fronts. A les relacions personals, a l’ètica professional
(sobretot li toca el rebre al periodisme), a l’instint de supervivència i
anhels aixafats en una societat tocada… Està carregada de reflexions que, si
bé interessants, són tòpiques i queden a la superfície. Hi afloren també mitges
lliçons apreses per les protagonistes a base dels cops que els ha donat –i
encara els dóna– la vida en el si d’una moral que cau com una llosa sobre la
dramatúrgia.

La trama consisteix
en una història triangular entre dues germanes força distanciades (Emma
Vilarasau i Imma Colomer) –una de les quals (Emma Vilarasau) és una veterana periodista
que acaba de ser acomiadada del diari– i una jove plena d’ambició (Mar Ulldemolins)
que ha deixat la feina perquè no la suportava més i vol denunciar les males
pràctiques de l’ex-empresa a través dels mitjans.

Com es veurà, es
necessiten les unes a les altres per sortir del malestar en què es troben. I és
aquí, precisament, en els seus camins personals i lligams establerts, on hi ha
la llum de l’espectacle. El sarcasme agut de les germanes, la impertinència de la
jove, la gata Muriel que ja forma part del mobiliari de la casa o la pitjor de
les notícies… doten d’ànima l’argument, traslladant la crítica de la censura pública
a l’esfera més íntima.

Malgrat el
sotrac en la dramatúrgia i una posada en escena amb un ús discutible del
flashback i projeccions, l’interès de la història (amb els
seus girs), el text àgil i la brillant interpretació de les actrius sostenen
una obra entretinguda i actual que convida al debat.