A poc a poc i peça a peça, l’obra de Pau Miró guanya en
textura i matisos. Progressivament, el dramaturg barceloní es va consolidant
com una veu pròpia i cada cop més sòlida que de ben segur el temps afinarà.

Un tret al cap és
un text ben nuat que desperta l’interès i enganxa l’espectador gràcies a
l’encertada dosificació d’humor, ironia, tendresa i mala llet, juntament amb un
punt d’intriga o de sorpresa que ens manté atents durant tota la funció.

A través de la veu de tres dones –dues germanes; l’una
periodista i l’altra contista, que el destí ha tornat a unir, i una jove que
irromp inesperadament en les seves vides– Miró ens parla, aquest cop, de
l’ètica periodística, de l’evolució del periodisme i, de retruc, d’aquella nova
condició que li sembla indissociable i que no només capgira els principis de la
professió sinó la manera de viure-la i entendre-la. El fenomen de la
postveritat –declarada la paraula de l’any per Oxfort Dictionaries– és un dels
temes més habituals en qualsevol debat, col·loqui, conferència o article
relacionats amb el periodisme, encara que sigui extrapolable a molts altres àmbits.

Tot i amb això, aquesta obra estrenada a la Sala Beckett
dins el Festival Grec no se centra únicament i exclusiva en aquest fet, perquè
al seu costat hi conviuen la desesperança i la desesperació; d’haver perdut la
feina o no trobar-ne, de no arribar a final de mes, de sentir-se rebutjat, d’estar
malalt… i que li serveixen per fer un retrat desencisat de la societat
contemporània i del que la conforma; de nosaltres com a individus i com a
éssers socials; de la manca de prejudicis i d’empatia, d’anteposar els interessos
professionals als personals…

Dirigit pel mateix autor, amb l’ajut d’Alícia Gorina,
el muntatge destaca per la tríada interpretativa, ja que les actrius s’hi aboquen
plenament tot oferint un joc precís i àgil que en el cas d’Emma Vilarasau i
d’Imma Colomer esdevé una sensacional partida de tennis, en què la pilota tan
aviat és a mans de l’una com de l’altra.