Sempre ve de gust endinsar-se de nou en el món teatral de Pau Miró, magnífic creador d’històries i sobretot de personatges. Després de mostrar-nos l’asfíxia moral de la Barcelona de la postguerra a la fantàstica Victòria, amb Un tret al cap (a la Sala Beckett) continua allunyant-se dels personatges i històries del seu estimat Raval.

Tot i que d’entrada l’arrencada argumental d’Un tret al cap promet, en plantejar temes tan interessants com la mercantilització i amoralitat de mons com el periodisme o la indústria alimentària, el cert és que ben aviat descobrim que aquí el que de debò interessa a l’autor són els personatges, tres dones que es creuen en tres moments clau de les seves vides.

Oblideu-vos doncs d’etiquetes com thriller periodístic per explicar-vos de què va Un tret al cap. I és que malgrat l’interès de les qüestions plantejades, el cert és que Pau Miró, no sabem si de manera volguda o no, acaba portant les diferents històries al terreny que domina, el de les persones i les emocions, deixant de banda el desenvolupament de les trames periodístiques, i fins i tot convertint-les en simples girs de guió molt poc creïbles.

El muntatge, però, s’aguanta i manté l’interès de l’espectador fins al final precisament perquè s’apropa a la història d’aquestes tres dones interpretades per tres magnífiques actrius. Mar Ulldemolins borda un cop més un personatge fràgil, al que el seu aspecte aporta el punt just de joventut i aparent timidesa. La segona participació d’Emma Vilarasau en un projecte de Pau Miró torna a mostrar-nos la millor versió d’aquesta gran actriu, amb un personatge de fort caràcter a qui atorga el punt just de contenció. Però qui s’emporta més elogis és una gran Imma Colomer: cadascuna de les seves intervencions eclipsa les seves companyes i la humanitat que transmet acaba sent la gran protagonista. No és el millor Pau Miró, però demostra un cop més el seu talent per a l’escriptura i la direcció teatral. Quines ganes de veure la seva propera proposta!