D’Othello sempre es diu que és la tragèdia de Shakespeare que denuncia la gelosia. Certament, és un sentiment rellevant que serveix per construir la tragèdia. Fa quatre anys, La Mandona reivindicava el paper de les dones en aquesta obra a Desdèmona. Uns clowns argentins, dirigits per Gabriel Chamé, hi destacaven la violència de gènere en una posada en escena delirantment còmica, fins a arribar al punt tràgic culminant: Othelo. Ara, la companyia de Les Antonietes ha volgut remarcar el pes de la manipulació. De la maldat del que ho fa amb plena consciència, però també de la irresponsabilitat del que no qüestiona el relat que se li presenta com a fet irrefutable. En l’era dels fake news, és molt apropiada aquesta lectura. Potser la dificultat d’aquesta dramatúrgia és que el públic (convertit en Senat) no se li dóna l’oportunitat a desfer l’engany. Aparentment, l’electorat hauria de poder salvar Desdèmona però no se li pregunta, no pot votar res; tot arriba marcat per la manipulació de Iago. Aquest conseller maniobra (com ho faria Ricard III o Macbeth) per aconseguir el seu propòsit. Ho fa fent còmplice al públic que li avança cada estratègia. 

Oriol Tarrasón no tria les obres que vol adaptar només per la seva popularitat. També ho fa perquè hi vol dir-hi la seva, forçar el seu punt de vista. Des que assumeix la dramatúrgia i direcció de Les Antonietes (pràcticament des del principi) han protagonitzat veritables descobertes com Vània, Stockmann, Somni americà, Un tramvia anomenat desig oamb les primerenques El mal de la joventut i Molt soroll per no res.

Aquest cop, Les Antonietes han trencat algun dels seus codis: com ara el de mantenir els actors sempre presents (també quan el seu personatge no pot sentir una informació que li afectaria); han destil·lat el repartiment als personatges imprescindibles del triangle d’interessos. Mantenen, això sí,la capacitat de dirigir-se a públic. Però ho fan des de la vessant de personatge, no d’actor (a excepció d’alguna salutació). En aquesta voluntat de sublimar el què es vol dir es perd una proximitat preciosa amb el públic. La transformació d’Otel·lo en una mena de magnat mediàtic (podria ser un Berlusconi d’avui, tot i que se’l manté com a governador de Venècia per les seva valentia al camp de batalla) queda tant sols apuntada. Arnau Puiig (Iago) presenta un personatge  que no amaga el seu objectiu, que sempre venç davant la ingenuïtat d’uns enamorats i ingenus Otel·lo i Desdèmona (Òscar intente i Anabel Castan). Aquests personatges, sí que evolucionen cap a una amargor, incapaços de poder corregir els malsentesos, maquinats pel despietat Iago. La posada en escena és molt neta, amb alguns elements simbòlics, com les carícies que rep Otel·lo de Desdèmona, que cada cop agraeix menys. Però es manté en una fredor al públic, fins, evidentment, la cruel escena final del crim. Només s’apaga el llum d’escena quan ho mana Iago, el servent manipulador. Genial.