Les Antonietes espremen els clàssics amb
fidelitat i respecte al text; amb originalitat i empremta marca de la casa; amb
humor i amb denúnica. Ho van fer amb Stockmann
(l’Enemic del poble, d’Ibsen); amb Vània de Txèkhov; amb Molts soroll per no res de Shakespeare;
fins i tot amb els autors nord-americans del segle passat a El somni americà…. Capten tota la
essència de l’autor sense desvirtuar absolutament res, traslladant-la a l’actualitat.
Els resultats han estat adaptacions amb caràcter, molt reduïdes però sense
trair l’esperit original.

Ara ho han tornat a fer, amb Othello, l’obra de Shakespeare que, com
tots els clàssics, manté una vigència eterna. Una vigència que permet criticar
la societat actual a través d’un muntatge gairebé minimalista, modern i farcit
d’elements tecnològics com micròfons,
pantalles o connexions en directe que el director i dramaturg Oriol Tarrasón
ens demostra que són elements que encaixen a la perfecció en la trama shakespeareana.
Una trama plena de traïcions, mentides, abús de poder, violència masclista,
gelos, passió, racisme… Ens sona, tot plegat, oi? N’hi ha prou amb obrir els
diaris del dia per adonar-nos que el que critica Othello segueix copant
portades en ple segle XXI.

L’adaptació de l’obra, reduïda a tres
personatges (Othello, Iago i Desdèmona), manté tot el que cal. No hi sobra res
ni hi trobem a faltar res. Quan un surt del teatre amb ganes d’escopir al
menyspreable Iago, sentint una tendresa infinita cap a la innocent Desdèmona i
menyspreu cap al violent i manipulat Otel·lo vol dir que la cosa funciona.