Així d’entrada, no m’atrauen els clàssics. Que no vol dir
que no m’agradin, perquè em passa una mica com al Ramón Simó, que deia que no
faria Shakespeare al Grec, però resulta que Shakespeare està per damunt del bé i
del mal i, de vegades, irrecognoscible. I sedueix.

Aquest pensament és el que em va venir al cap al
sortir de veure la versió de Othello, que proposen Les Antonietes a La Seca, amb adaptació i direcció de Oriol Tarrasón. Com
al Simó, els clàssics sempre m’acaben atrapant i, sobretot, em fascinen les
adaptacions a l’actualitat. Les Antonietes ja n’han fet més, d’experiments
d’aquests: Tennessee Williams, Arhur Miller, Txèkhov… i sempre ens han
sorprès per la manera de presentar-los. Doncs aquest Othello no es queda
enrere. És diferent, perquè és més intimista, i perquè aquest cop tots els
actors no estan sempre a l’escenari (segell de la companyia!) Només hi ha tres
personatges i el públic s’hi sent absolutament involucrat. Són Desdèmona
(Annabel Castan); Iago (Arnau Puig) i Othello (Òscar Intente). 

La història es
resumeix així: Othello i Desdèmona són joves, estan enamorats i plens
d’il·lusions. Ell és un polític o un personatge influent a l’administració de
la ciutat de Venècia. No hi ha data, però vesteixen com avui i parlen com
parlem ara. I en Iago, el seu adjunt, és un home racista i ple d’odi, ofès
perquè no li han donat el càrrec de conseller adjunt a Othello, càrrec que
s’emporta el seu amic Cassio. Iago posa tota la seva energia a manipular la
parella per aconseguir la destrucció d’Othello. Com? Doncs infiltrant la
gelosia al seu cos amb una història d’amor que s’inventa entre la fidel
Desdèmona i el conseller, en Cassio. I també amb notícies falses, desinformació… en definitiva, per generar desconfiança en l’altre a través de notícies aparentment certes. Com el que ara en diem Fake News que, inexplicablement i encara avui, escoltem i sovint ens creiem sense contrastar.

L’escenografia és rigorosament blanca “perquè és un lloc ple
de mentides i no volem res que les tapi”, ens explicava Tarrasón a la presentació.  Només hi ha un faristol des d’on en
Iago parla amb el poble de Venècia (el públic). Però aquesta austeritat està
magníficament il·lustrada amb els cossos dels personatges que, en algunes escenes, enfosquits,
produeixen davant del blanc un efecte d’ombra que fascina per la pròpia
senzillesa.

Sobre els actors només se m’acut dir que estan immensos.
L’Òscar Intente ens ha afalagat sovint amb els seus monòlegs i confesso que no
l’havia vist en un paper tan contundent. Està magnífic, de debò. I l‘Annabel, àgil, feliç,
enganyada… Ella i l’Intente ens ofereixen un ample catàleg d’emocions, mentre
que l’Arnau (bé, el Iago), que ja ens va sorprendre i enamorar a Ser-ho o no, amb en Flotats, és ara un maquiavèl·lic contundent, movent-se el mínim però expressant-ho tot. L’excel·lència de l’odi. Una història sabuda, però molt ben adaptada a l’actualitat.