Deu anys després de la seva creació, el grup Les Antonietes no ha de demostrar res ni li cal fer cap mèrit. S’ha guanyat amb justícia un lloc destacat al panorama teatral català i té crèdit suficient, fins i tot, per permetre’s algun desencert sense que això suposi cap daltabaix. És imperatiu remarcar-ho just abans de palesar que l’Othello que han estrenat a La Seca Espai Brossa és un d’aquells espectacles als quals no es poden formular grans esmenes però que, al mateix temps, deixen aquell regust agredolç d’expectatives frustrades o d’objectius no acabats d’aconseguir. En d’altres paraules, no estem davant de l’Othello de Les Antonietes sinó, més aviat, d’una altra adaptació de Shakespeare. Que no és poc, naturalment, però no és el mateix. És menys del que molts esperaran d’una formació com aquesta i, sobretot, del sòlid llenguatge escènic que ha forjat en aquesta dècada. 

Potser en aquesta sensació hi influeix la voluntat del director, Oriol Tarrasón, d’evolucionar l’estil habitual dotant el muntatge d’escenografia i fent que els actors s’absentin de l’escenari en comptes d’estar-s’hi fins i tot quan els seus personatges no són a escena. Però, en qualsevol cas, això només afegeix un desassossec més a un muntatge que, amb molta pulcritud i una gran correcció, queda ancorat a l’estadi de la mera adaptació shakesperiana sense el mordent suficient per interpel·lar directament als espectadors del segle XXI. Certament, aquesta tragèdia del 1603 parla del que ara coneixem com a fake news, de la violència de gènere o de la manipulació, però l’aposta de l’espectacle per aquests temes es queda francament curta. Ni l’escenografia, més estètica que altra cosa, ni els patins amb els quals Desdèmona arriba a escena, ni la projecció d’imatges en temps real ni el vestuari actualitzat aconsegueixen portar el conjunt a un terreny en què pugui mirar el públic de tu a tu.

De Les Antonietes es manté, això sí, el gust per l’essència i l’austeritat. Els dotze personatges principals de l’obra hi queden reduïts a tres: Iago, el veritable protagonista; Othello, el moro, i Desdèmona, la seva jove esposa convertida, amb encert, en una dona més madura i menys innocent que en l’original. Així les coses, el viatge al nucli de la tragèdia shakespeariana que proposa Tarrasón aborda l’Othello pel cantó del triangle amorós en el qual l’amor del protagonista per la seva esposa es torna odi, venjança i mort per l’astuta manipulació d’un Iago mogut per la gelosia. 

Que darrera d’aquest Othello s’hi vegin poc Les Antonietes no vol dir, reitero, que el muntatge no tingui un nivell de qualitat indubtable. I l’aspecte en el qual la marca sí que llueix és en la interpretació. Oscar Intente i Annabel Castan ofereixen un Othello i una Desdèmona coherents en la seva complexitat, però és Arnau Puig qui brilla amb llum pròpia damunt l’escenari i aprofita del tot l’oportunitat de bastir el caramel interpretatiu que és Iago. Puig fa una feina extraordinària, es confirma com un gran –grandíssim–  actor i ofereix els moments més gratificants d’un espectacle que compleix sense acabar de convèncer.