3 raons per anar a veure “Othello” i 1 per fer altres plans

Raó número 1

Minimalisme encertat, emocions concentrades. Si bé és cert que una de les raons d’aprimar clàssics com aquest reduint el nombre de personatges respon en part a una necessària reducció de costos (inevitable per a companyies petites i independents com Les Antonietes, però també una opció estilística i dramàtica com es va poder veure amb el Terra Baixa de Pau Miró i Lluís Homar), el cert és que acaba resultant un exercici interessant.

En aquest Othello dirigit per
Oriol Tarrasón l’acció es concentra en els tres personatges principals
(el mateix Othello, la seva muller Desdèmona i el malvat Iago),
permetent així una explicació més clara de les passions i emocions
centrals d’aquest clàssic de Shakespeare. Les emocions ens arriben més
depurades, i és més fàcil connectar-hi.

Raó número 2

Un tractat sobre la gelosia… i sobre la manipulació. En la presentació de l’obra, queda clar que un dels objectius d’aquesta versió d’Othello posa el protagonisme en la manipulació psicològica i malvada de Iago, obsessionat en destruir el matrimoni i el regnat del seu rei a base de mentides. I amb la utilització del trio faristol/micròfon/càmera de vídeo es vol mostrar com la cara publica d’aquest maquiavèl·lic engany s’assembla a les fake news que vivim als temps actuals

Però el cert és que, almenys des del meu punt de vista, aquesta connexió amb l’actualitat acaba un pèl difusa, i el que acaba imposant-se és, fins i tot més que la manipulació de Iago, la importància destructiva de la gelosia, un sentiment autodestructiu que la majoria de vegades no té raons reals i objectives i és més una construcció malaltissa del nostre propi cervell.

Raó número 3

Pels actors, en especial el Iago d’Arnau Puig. Si com ja hem comentat l’Othello de Les Antonietes es concentra en els tres personatges principals de l’obra, el paper dels actors triats per a l’ocasió és determinant per a l’èxit de la proposta. En aquest sentit, res a objectar de treball d’Annabel Cabestan, Òscar Intente i Arnau Puig.


Cabestan transmet des del primer minut la candidesa del seu personatge (entenem perquè Othello estima i admira Desdèmnona) i ens fa patir en el paper de la víctima més evident de la maldat de Iago. L’Othello d’Òscar Intente també fa patir quan s’inicia la seva bogeria de gelosia induïda per Iago, però potser és el personatge que ens sembla menys rodó, amb més possibilitat de créixer amb el rodatge.


I finalment qui es mereix
sense cap dubte l’ovació més gran és per al Iago d’Arnau Puig. Cert és
que és el personatge més agraït dels tres per a un actor, però no és
gens fàcil transmetre el cinisme i la maldat. I Puig aconsegueix
realment ser desagradable, i transmet molt bé els matisos d’aquest
personatge indesitjable. Segurament és un dels millors papers de la seva
carrera fins ara.

Raons per fer altres plans

Qui estigui cansat dels clàssics. Si els clàssics com aquest Shakespeare han arribat a ser-ho és precisament perquè, més enllà de la qualitat de la seva prosa, allò que expliquen és universal i atemporal. Però si això no us convenç i esteu cansats de veure una vegada i una altra noves versions del mateix, i el que voleu és noves històries, llavors està clar que us podeu estalviar aquest Othello. Ara, sort amb això de trobar històries originals…Al final no estem explicant una vegada i una altra el mateix malgrat intentar ser originals?