Una versió esplèndida del drama de Shakespeare, reduït a 3 personatges, Othel·lo, el moro, la seva esposa Desdèmona i Iago, l’home de confiança, però alhora el cinisme personificat. Sobre l’argument i aquest personatge (tan malvat i tan interessant alhora) ja vaig explicar-ho més o menys tot en analitzar una lectura dramatitzada (esplèndida) dirigida per Francesc Cerro Ferran al festival de Peralada l’agost de 2016.

Anem per aquesta versió: ens apropem al triangle bàsic de la tragèdia: l’Othel·lo, un general victoriós però poc donat a la política, i sobretot, a les insídies i intrigues cortesanes; Desdèmona, la seva jove esposa, víctima de la innocència (brutal, però innocència) del seu marit, combinada amb un sentit de l’honor a la mida dels homes, i l’ambició i la maldat de Iago. I per fi, Iago, el que s’arrossega amb astúcia i sense escrúpols per a ascendir trepitjant el que i el qui calgui.

Cal dir que la proposta és molt atractiva, potser per la nuesa, no només de l’espai escènic, diàfan, i trencat només per la catifa vermella, el faristol d’orador i un banc, sinó també la nuesa dels personatges, que fidels al text original expressen i actuen d’una forma coherent a sí mateixos, marcant molt bé l’odi cap al moro, la manipulació en estat pur, la gelosia com a mal en sí mateix, i la desesperança de qui no entén perquè algú pot voler-li mal.

Un text molt ben dit, de forma clara i matisada, per tots tres intèrprets, que desperten, de tant en tant, la rialla o la desaprovació del públic, des d’un inici capbussat en les desventures de tots tres. Molt apreciable tot el moviment escènic, també molt net i ben executat, com una coreografia que ajuda a entendre què els està passant en cada moment. La utilització senzilla però efectiva de recursos, com les cortines que formen l’habitació on Desdèmona dorm, o la càmera i el micròfon que ens transporten a un atri polític, en paral·lelisme als temps de la Venècia-estat. Un vestuari actual que acaba de situar-nos en quant hi ha encara de vigent en un text del segle XVII.

Memorable el monòleg de Desdèmona, que ens roba a tots el cor, amb un missatge femení (més que feminista) clamant per la justícia per a qui no ha fet cap mal.

Tot plegat un còctel molt recomanable si no us espanta un text per al qual cal tenir uns mínims de comprensió i no espantar-se davant una prosa (sí, prosa) Shakespiriana, d’altra banda brillant i emocionant.

Potser, si se li ha de buscar un però, podria haver-se dibuixat millor la contradicció d’Othel·lo, general avesat al camp de batalla, però un pobre inadaptat a les coses de la política. I si no és molt demanar, com les mentides i sospites que Iago va sembrant de forma calculada, van amarant la seva ànima fins a despertar l’impuls irrefrenable de matar allò que més estima, en creure’s traït i deshonrat.