Clara i directa és
aquesta versió d’Otello, una versió que despulla el clàssic deixant-lo en allò
que es vol dir: Desdèmona és la autèntica protagonista del drama, la víctima
innocent d’un determinat sistema de poder. Otello ocupa el poder i és també
víctima de la manipulació de Iago. Oriol Tarrasón ha fet una lectura acurada
del text, una lectura contemporània per aixecar una funció radicalment
compromesa amb la realitat que ens envolta. La seva lectura denuncia la gelosia
enarborada com a excusa d’un crim infame, però darrera la gelosia d’Otello hi
ha el menyspreu de Iago per aquell que essent “diferent” ocupa el poder. Iago entén
Otello -el moro- com un usurpador, l’empeny a cometre el crim amb les seves
pròpies mans per a que mostri la seva baixesa moral. El drama de Shakespeare
queda reduït a tres personatges: el triangle essencial Otello, Desdèmona i Iago
o executor, víctima i instigador. En la posada en escena, Tarrasón juga de
forma magistral els dos plànols de l’acció dramàtica: l’esfera pública i la
vida privada dels personatges. Amb un recurs senzill però efectiu, un faristol amb
micro i càmera, i una pantalla integrada en la mateixa escenografia per a l’exposició
pública, en la que els espectadors actuem com a ocasionals patricis d’una
eventual república veneciana. Sense cap canvi, una cambra de blanc radiant
travessada per una banda vermella que integra el faristol, és l’espai jugat per
a les escenes “a porta tancada”. La resolució de l’espai escènic de Joana Martí
és tan agosarada com contundent i un gran repte per a la il·luminació de Iñaki
Garz que ha hagut de matisar la lluminositat del blanc. La manipulació de qui
manega els mitjans de comunicació es fa més que evident i les mentides respecte
l’adulteri de Desdèmona esdevenen les perfectes fake news en les que uns o
altres caiem de quatre potes. Annabel Cabestan se’ns presenta com una Desdèmona
enamorada, riallera i feliç. Entra a escena patinant amb gràcia i estil i ens
regala alguna pirueta. El seu tarannà anirà transformant-se subtilment en perplexitat
a mesura que la ira i la gelosia creixin en el seu marit. La seva perplexitat
és la prova fefaent de la seva absoluta innocència. Òscar Intente ens ofereix
una interpretació encertada: d’home fort en el cim de l’èxit a titella en mans
de Iago i brutal executor dels seus tèrbols propòsits. Arnau Puig manté el seu maquiavèl·lic
personatge amb la dosi perfecta de cinisme i crueltat. S’adreça a la seva
audiència autoinvestit d’una autoritat moral que, per més que resulti
insultant, ens és, lamentablement, molt familiar. No podria ser altrament,
perquè en el propòsit de Les Antonietes hi ha la voluntat de convertir el clàssic
-com han fet en altres ocasions- en un vehicle per enfrontar-nos als problemes
presents. És cert que Otello esdevé un titella en mans de Iago, tan cert com ho
és que el feminicidi es sustenta en un sistema de valors absolutament vigents.