Llibert

El Barcelona Districte Cultural ha programat, entre molts altres espectacles, Llibert Unplugged, la versió més despullada de l'obra amb què Gemma Brió va sacsejar la temporada teatral 2013/2014 i que causa encara avui —el tema no caduca— una forta commoció per la manera profundament honesta i anticonvencional com tracta la mort d'un fill acabat de néixer. En aquesta lectura dramatitzada del text íntegre de Llibert —Premi Butaca al millor text i al millor espectacle de petit format, Premi Crítica Serra d'Or de Teatre i finalista als premis Max en les categories d'espectacle i autoria revelació—, el públic ja no és a tocar de l'escenari i han desaparegut els plàstics, els cubells i les corredisses que trobàvem a la posada en escena de l'Almeria Teatre, on es va estrenar la peça l'any 2013. L'espai escènic, ocupat per tres cadires, micròfons, una guitarra elèctrica i poca cosa més, l'ompliran tres intèrprets entregades i poderoses que tenen molt interioritzats els estats anímics pels quals han de transitar. Aquest format, més directe i elegant, despullat d'elements superflus, juga a favor al text i n'amplifica la potència. El diàleg comença picat i àgil, contundent; l'emoció arriba pura, intensa, concentrada. Entre l'esperança i l'assumpció de l'inevitable, assistim a tot allò que passa en el lapse —quinze dies— que separa el naixement de la mort del Llibert, un nen afectat d'una paràlisi cerebral greu i connectat a la vida a través dels tubs i les màquines de l'UCI neonatal d'un hospital públic. L'espai —mental— on passa l'acció, narrada per les tres intèrprets, és una sala d'espera, concebuda com una mena de llimbs, un lloc que per la seva vaguetat i potència conté o conjura altres espais —un tanatori, un cementiri, un aeroport— i desplega totes les tensions psíquiques, esclats i latències d'una mare, interpretada per Gemma Brió, que passa de l'explosió de felicitat per l'embaràs a la conclusió que el millor que li pot passar al seu fill és morir-se. Llibert és un comiat compartit —vetlla figurada que esdevé homenatge al fill mort— i respon a una necessitat d'elaboració artística, patent en la voluntat de transformar tot el garbuix de gent, tràmits i soroll en una progressió dramàtica eficaç, executada per dues actrius i una cantant sota la direcció de Norbert Martínez.  Tàtels Pérez és allà per assumir el rol d'Etna, l'amiga íntima i incondicional, però es multiplica en molts més interlocutors, en un exercici de transformisme esgotador en què, desproveïda de qualsevol màscara o canvi en la caracterització, passa per infinitat de registres i personatges: el pare del nen, la doctora amb nom d'actriu de musical, el metge, la llevadora, etc. Per la seva banda, Mürfila (Mar Orfila), armada amb la seva guitarra, materialitza la conversió de la música en personatge i crea un espai sonor determinant, en el sentit que acompanya o contrapunteja el dolor i la incrèdula esperança. Amb fragments de diferents temes —des de Top of the World de Carpenters fins a Always on My Mind— i motius musicals amb prou feines apuntats o cantussejats, ambienta escenes com la de l'aeroport, vehicula la ràbia i tradueix l'horror d'una quotidianitat opressiva —lletania d'accions robòtiques, d'obligacions buides— i abismada sobre un destí de mort imminent. L'obra s'articula en escenes breus com llampecs que responen als diferents i per força contradictoris estats anímics. Hi tenen cabuda la bellesa d'un nadó adormit, uns dolcíssims cants de bressol, un diagnòstic equivocat, l'esperança boja, els tràmits de registre, un veredicte inapel·lable i fins i tot els sarcasmes de Sant Pere a les portes del cel. La crispació, l'ofec, els remordiments. Les infermeres vocacionals i mal pagades. La llet que segueix pujant als pits. Unes fades sinistres. La conjugació sencera del verb esperar i el sistema moral contra les cordes. Llibert no només està fet de drama sinó que compta amb nombrosos moments d'humor, que —tal com apunta Alfredo Sanzol al pròleg del llibre, editat per Comanegra— permeten prendre consciència de la fragilitat humana. D'altra banda, l'homenatge al personal mèdic i sanitari no es contradiu amb la denúncia directa en relació amb l'estat de la sanitat pública i el “complot” dels poders fàctics contra la infància —“Com la política del fill únic a la Xina, però més recargolat, a la catalana”—. Gemma Brió es permet també una —volgudament crispada— reflexió sobre l'excessiva i carregosa burocràcia administrativa, el munt de paperassa que ens sepulta en la vida i en la mort. Tots aquests elements es traven en una encertada combinatòria de crescendos dramàtics i repunts d'humor negre que destensen les emocions i permeten un respir enmig de la tragèdia. La peça, radicalment sincera i catàrtica, nascuda de la necessitat, l'amor i una profunda dignitat, podrà veure's encara en dues ocasions dins del Barcelona Districte Cultural. Article publicat a Núvol el 31 de març de 2021

He llegit en alguna banda que Llibert és un text que marca un abans i un després en la dramatúrgia contemporània catalana, dir una ximpleria d’aquest tipus no beneficia en res el propi text, més aviat el perjudica. La posada en escena de Llibert té coses que cal valorar positivament, entre elles l’escriptura que, sense ser extraordinària, és furient i honesta, i que funciona la mar de bé. Tanmateix, hi ha alguna cosa impúdica i de justificació en el fet de bolcar a escena, i de forma tan directe, un dolor tan personal i privat. Penso que no convé d’accentuar voluntàriament les desgràcies de la vida, creant un escreix de llàgrimes per gust o per disgust de dolorisme. Al meu parer Llibert no transcendeix per això, i es queda en un relat valent i dolorós del que suposem és l’àmbit de la intimitat més legítima. Tocats puntualment per aquest dolor llançat al, i compartit pel, públic, Llibert no qüestiona res. En realitat no ens acaba interpel·lant del tot perquè esdevé una catarsi personal. Què es pot dir davant la desgràcia d’un fet tan tràgic? Alguns parlen de dignitat humana, obviament, però el tema de Llibert,si l’he comprès bé, va més aviat pel cantó de la llibertat, una llibertat que es veu obligada a desplegar-se en tota la seva crua violència davant una desgràcia incommensurable. Com molt bé sabem, la llei, que és rígida i idiota, i que ens obliga i governa, sempre va per davall l’humà, de tal manera que sovint es veu superada pel sentit comú i la llibertat, que naturalment exigeixen el risc de vulnerar-la. Llibert expressa un acte d’amor que obliga a deixar morir per asfíxia el fil de vida d’un ésser impossibilitat i incomplet. Aquest fet, que és un acte elevat i atroç en si mateix, també és bell i comprensible, perquè esdevé a la fi una acció compromesa amb la vida i amb la seva possibilitat d’esplendor. Què es pot dir davant un acte d’amor maternal d’aquestes dimensions? I què es podria dir de l’acció contrària? Però si alguna cosa cal assenyalar de Llibert és la seva magnífica posada en escena, perquè formalment és admirable, més que el propi fons. Dotar aquest text i vestir-lo amb una dramatúrgia minsa que funcioni té un mèrit enorme. Per exemple, és un encert inserir-hi la música descriptiva en directe com a expressió d’estats emocionals, especialment el de la ràbia i el dolor. I també les petites i senzilles imatges creades i projectades en directe, així com el desplegament de personatges, la direcció i el bon nivell actoral, en particular el que sosté Gemma Brió. Cal dir, però, que hi ha un humor una mica banal, el transfons i la màscara d’una crítica política intranscendent per a la història, i un cert excés reiteratiu. La intensitat bestial esgota el públic i el distancia de la possible emoció. Potser hi retallaria uns minuts i en trauria puntuals repeticions. Per mi, Llibert, és una experiència plena d’interès, en aquell sentit teatral més autèntic i fidel, tan sovint oblidat, que proporciona una incomoditat necessària i un cert torbament.

Agraït. Així se surt de ‘Llibert’. Agraït per sentir tant, per quedar absolutament atrapat en una història duríssima però amb ànima, per la valentia d’haver-la escrit i dut a escena, per la sinceritat i el rebuig als vetos, pel risc de fugir de convencionalismes, pel bon ús de l’humor negre... Pocs espectacles són tan profunds com aquest. Et toca, et desperta, t’interroga, et commou, però no et fa mal. Té la capacitat de colpir-te i abraçar-te alhora. Emociona íntimament. La paraula, la música, les rialles, el crit, el silenci, la llum, les ombres, la foscor, el jo, la família, els amics, els desconeguts... són els aliats per explicar aquest viatge personal que passa per la felicitat, la incomprensió, l’horror i la pèrdua interpretat des de la veritat i la transparència. ‘Llibert’ és el fill estimat a qui es desitja la mort i també el cara a cara davant la faceta més crua de la vida i tot allò altre que ens anem trobant al seu pas. ‘Llibert’ s’ha de viure, no es pot explicar. Aneu-hi.

Teatre veritat podria ser una de les etiquetes aplicables a aquest sensacional Llibert que han tingut l'encert de rescatar per a noves funcions a la Biblioteca de Catalunya. Precisar, però, que qualsevol intent de classificar aquesta obra resultaria estèril. Estem davant d'un emotiu muntatge basat en fets reals que tracta un tema duríssim (l'eutanàsia per a nadons) però que no renuncia a l'humor, tot convidant-nos a pujar a una muntanya russa d'emocions d'imprevisibles conseqüències. Esborronadors sentiments es barregen amb el punyent debat ètic, presentat de forma directa i sense complexos, que pot i deu despertar suspicàcies però que presenta l'encert de no caure en cap moment en el sentimentalisme gratuït ni en l'exposició naïf dels fets. Una experiència increïblement humana, que es complementa amb el torrent energètic de les interpretacions i amb la força musical del rock descarnat de Mürfila. Cal veure Llibert, s'ha de gaudir com el que és, un dels muntatges més corprenedors que hagi donat mai el nostre teatre. Porteu, això sí, mocadors en quantitat, la veritat d'aquest muntatge colpeix en tots els sentits.

En general, intento anar al teatre amb la mínima informació sobre el que em trobaré a l'escenari. Es cert que aquesta pràctica és un pèl arriscada amb obres complexes, amb clàssics que un desconeix i no sempre acaba sent una bona jugada. Però en general, és una manera de viure les funcions des d'una certa virginitat, disposat a que et sorprenguin, obert a que et despertin tota mena d'emocions. Acostumats com estem a tenir-ho tot assegurat (volem que faci Sol quan anem a la platja i volem que una pel·lícula ens agradi només pel fet que l'hem triada i que l'entrada ens ha costat 10 euros), és molt recomanable i estimulant anar al teatre sense prejudicis ni gaires expectatives, conscient del risc que la funció no ens agradi, o el que és el pitjor, ens deixi indiferents. Tota aquesta reflexió ve a tomb de l'experiència que per a mi ha suposat veure Llibert, la primera obra escrita per l'actriu Gemma Brió, i que ha dirigit Norbert Martínez. Crec que conèixer la gènesi d'aquesta història ha influït en la manera que l'he viscuda des de la platea de l'Almeria Teatre. I és per aquesta raó que prefereixo no donar més pistes sobre aquesta revelació. I és que, després de la funció, impactant com poques, un té la sensació que els espectadors que vagin “verges” del tot a la funció seran capaços de gaudir-ne amb la més absoluta plenitud. La sinopsi de l'argument sí que es necessària revelar-la. Saber que Llibert ens explica la muntanya russa d'emocions que, per una mare i tots els qui l'envolten, suposen els únics 15 dies de vida del seu nadó, nascut amb greus problemes de salut. És important avisar de la temàtica, sobretot perquè no tothom busca emocions tant fortes, i hi ha molts espectadors, sobretot els que més ho viuen, que manifesten sense pal·liatius el seu rebuig a patir amb tragèdies al·lienes. Argumenten que no van al teatre a passar-ho malament, i són raons molt humanes i comprensibles. Per als qui, en canvi, els agrada assistir a funcions que els provoquin emocions, que els remoguin per dins i que els facin sortir diferents, no poden perdre's Llibert. I és que més enllà de la temàtica, que per si mateixa relata una experiència vital duríssima, el que més impacta de Llibert és la veritat, la cruesa, la sinceritat i la barreja de sensacions que es capaç de provocar. I és que tant el text com la posada en escena s'allunyen de la poesia i la lírica, i van directes a tocar la fibra. La història se'ns explica amb ràbia, reflexió, crítica ferotge, però també amb humor i molta ironia. El text sembla funcionar com una catarsi, aparentment caòtica, a través de les quals s'intenten expressar la complexitat d'emocions i contradiccions per les quals un ha de passar davant de fets tràgics que trenquen tot el que ens sembla lògic i natural. S'agraeix també que, davant d'un tema tan difícil, s'afrontin temes morals, socials i legals amb gran valentia i sinceritat, dient el que potser molts pensen però pocs s'atreveixen a expressar sobre temes com la mort, la vida digna o l'eutanàsia. De moment, només queden dues ocasions per no perdre's aquesta meravella que és Llibert. Avui i demà a l'Almeria Teatre. Esperem que hi hagi més oportunitats en aquesta sala o altres espais. Vola Llibert, vola lliure!

Només fins aquest diumenge a l'Almeria Teatre podreu veure Llibert, un text que marca un abans i un després en la dramatúrgia contemporània catalana. Una història que podria ser representada amb èxit arreu del món com ho fou Wit de la dramaturga nordamericana Margaret Edson. Escrit i protagonitzat per Gemma Brió, només una paraula pot aplegar el significat d'aquesta proposta: DIGNITAT. Una peça que mereix, no només ser prorrogada i representada arreu, sinó també traduïda per viatjar internacionalment. "Vola Llibert".