Eutanàsia és una paraula que només surt a les
pel·lícules. Això és el que creia la mare del Llibert i el que es pensa tothom
fins el moment en que se la troba als morros. Dit això, no cal afegir que Llibert és un drama. Ens fa còmplices de
com una mare (tota una família) s’enfronta a la malaltia i a la mort d’un nadó.
Dolor, pena, terror, por, mal, patiment. Però l’obra escrita per la
protagonista (Gemma Brió) té, a més a més, la virtut d’explicar aquesta
tragèdia amb naturalitat. Ens plasma tots aquests sentiments amb realisme,
barrejant-los amb altres com la ràbia, la incomprensió, el què diran. Aquesta
mare que, de sobte, entre pujar per la Ronda de Dalt, entrar a l’hospital de la
Vall d’Hebron, treure’s la llet, perseguir els metges, cagar-se en la mare que
els va parir a tots (“un complot de la Generalitat contra la infància, com a la
Xina, però més recargolat, més a la catalana”), tornar a casa, atendre el Caïm
(el germà del Llibert)… entre tota aquesta rutina, dic, té por de convertir-se
en una mare perduda, lletja i antipàtica com les d’altres nens amb paràlisis
cerebrals que coneix. Preocupacions tan humanes com la ràbia, la por, l’humor
(sí, l’humor, i no sempre humor negre) i la tristesa infinita.

L’encert del director, Norbert Martínez, és el
de transmetre aquests dies (els 15 dies de la vida d’en Llibert) representant
gairebé gràficament aquest ritme infernal a tots els nivells: físic i
psicològic. Ho fa amb un escenari en blanc, amb cadires d’una sala d’espera
(una espera que no acabarà mai…), una pantalla de projeccions i attrezzo
puntual. I el joc actoral de les dues protagonistes (la citada autora i la
Tàtels Pérez), que es desdoblen en mil personatges, una manera ideal de
transmetre la confusió que es respira. Per últim, el rock de Mürfila, música i
tercera actriu de l’obra, accentua els canvis de velocitat frenètics, les
pauses, les inèrcies que es succeeixen en la funció.

Tot plegat, conforma una obra rodona que ens
fa pensar i ens fa patir una qüestió per a la qual (crec) l’ésser humà no està
preparat: “trobar l’expressió social per voler que el meu fill es mori”. Uf…!