L’actriu Gemma Brió es fa dramaturga empesa per la urgència de dir. És l’ingredient imprescindible per posar-s’hi: tenir alguna cosa que cal explicar imperativament. Gemma Brió ha destil·lat els humors de la tragèdia en l’alambí de l’art i n’ha extret un Llibert colpidor, assaonat en l’experiència dolorosa d’un fill tudat sense futur. El contrast emocional entre la ineludible i fervent afecció al nounat, i el pou de gel que suposa l’evidència d’una malaltia insuperable. En l’entremig es concentren les mil i una reflexions sobre la maternitat, una il·lusió incombustible, una esperança de ferro, seguides de l’atzucac  sense fissures, l’ànima als peus, eriçons al cor i una enlluernadora, terrible lucidesa. Però també sobre l’escarransida situació a què s’ha vist abocada la sanitat pública per les espentes indecents del liberalisme més depredador. I el qüestionament de les lleis injustes però implacables que mai no responen a la realitat, ans la penalitzen. I la reflexió ètica sobre la dignitat en la vida i en la mort, contra el cruel corró del dogmatisme catòlic vigent, més atent a essencialismes atàvics que a les necessitats actuals. L’actriu i dramaturga ens ofereix un testimoni impressionant, amb una interpretació vibrant i poderosa, ben acompanyada de Tàlets Pérez, que fa la resta de personatges, i Mürfila i la seva guitarra ensordidora (menys decibels milloraria la recepció). Aspra vivència convertida en espectacle, en sentida actuació, en punyent testimoniatge escènic, amb la distància artística que permet la ironia i l’anàlisi.