Catarsi, segons el DIEC, “Purificació alliberadora de les emocions primàries, com ara la culpa o la por, mitjançant la contemplació d’una obra, d’una tragèdia.” 

A l’antiga Grècia creien que aquest era un dels objectius primordials del teatre, emocionar fins a tal punt que ens netegéssim emocionalment, que transcendíssim a un altre nivell. 

Amb els anys, ens hem anat allunyant del cànon de la tragèdia clàssica però, tot i així, cada vegada que ens hem assegut a una platea hem continuat esperant aixecar-nos-en renovats. (…)  Per sort, l’esperança és l’últim que es perd i, de tant en tant, hi ha escenaris on passen meravelles. “Llibert”, a l’Almeria teatre de Barcelona, n’és una.

L’actriu i ara dramaturga Gemma Brió i la seva parella, Norbert Martínez, fa dos anys van perdre un fill que només tenia dues setmanes de vida. Aquesta vivència, que a molts altres ens hauria deixat enfonsats, ells l’han convertida en una obra sincera, honesta i valenta. Gairebé m’atreviria a dir que no és teatre, va molt més enllà. 

Amb la Gemma en escena acompanyada de l’actriu Tàtels Pérez i la cantant Mürfila, vivim aquests quinze dies de muntanya russa emocional. Sense concessions, amb una confiança tan absoluta que és crua però, a la vegada, sense posar el dit a la llaga, ens expliquen una història d’amor intensa i plena de fe en la vida. Sí, encara que sembli contradictori, “Llibert” és una història d’amor i de vida.

(…)

“Llibert”, doncs, no és teatre, és la confessió d’un amic a cau d’orella, són kleenex passant de mà en mà a la platea, és un dolor al pit fort i intens al final, que sembla que no puguis aguantar. “Llibert” és, finalment, catarsi pels qui fan i pels qui miren. No us la perdeu, perquè de meravelles n’hi ha poques a la vida.