El Barcelona Districte Cultural ha programat, entre molts altres espectacles, Llibert Unplugged, la versió més despullada de l’obra amb què Gemma Brió va sacsejar la temporada teatral 2013/2014 i que causa encara avui —el tema no caduca— una forta commoció per la manera profundament honesta i anticonvencional com tracta la mort d’un fill acabat de néixer.

En aquesta lectura dramatitzada del text íntegre de Llibert —Premi Butaca al millor text i al millor espectacle de petit format, Premi Crítica Serra d’Or de Teatre i finalista als premis Max en les categories d’espectacle i autoria revelació—, el públic ja no és a tocar de l’escenari i han desaparegut els plàstics, els cubells i les corredisses que trobàvem a la posada en escena de l’Almeria Teatre, on es va estrenar la peça l’any 2013. L’espai escènic, ocupat per tres cadires, micròfons, una guitarra elèctrica i poca cosa més, l’ompliran tres intèrprets entregades i poderoses que tenen molt interioritzats els estats anímics pels quals han de transitar. Aquest format, més directe i elegant, despullat d’elements superflus, juga a favor al text i n’amplifica la potència. El diàleg comença picat i àgil, contundent; l’emoció arriba pura, intensa, concentrada.

Entre l’esperança i l’assumpció de l’inevitable, assistim a tot allò que passa en el lapse —quinze dies— que separa el naixement de la mort del Llibert, un nen afectat d’una paràlisi cerebral greu i connectat a la vida a través dels tubs i les màquines de l’UCI neonatal d’un hospital públic. L’espai —mental— on passa l’acció, narrada per les tres intèrprets, és una sala d’espera, concebuda com una mena de llimbs, un lloc que per la seva vaguetat i potència conté o conjura altres espais —un tanatori, un cementiri, un aeroport— i desplega totes les tensions psíquiques, esclats i latències d’una mare, interpretada per Gemma Brió, que passa de l’explosió de felicitat per l’embaràs a la conclusió que el millor que li pot passar al seu fill és morir-se. Llibert és un comiat compartit —vetlla figurada que esdevé homenatge al fill mort— i respon a una necessitat d’elaboració artística, patent en la voluntat de transformar tot el garbuix de gent, tràmits i soroll en una progressió dramàtica eficaç, executada per dues actrius i una cantant sota la direcció de Norbert Martínez.  

Tàtels Pérez és allà per assumir el rol d’Etna, l’amiga íntima i incondicional, però es multiplica en molts més interlocutors, en un exercici de transformisme esgotador en què, desproveïda de qualsevol màscara o canvi en la caracterització, passa per infinitat de registres i personatges: el pare del nen, la doctora amb nom d’actriu de musical, el metge, la llevadora, etc. Per la seva banda, Mürfila (Mar Orfila), armada amb la seva guitarra, materialitza la conversió de la música en personatge i crea un espai sonor determinant, en el sentit que acompanya o contrapunteja el dolor i la incrèdula esperança. Amb fragments de diferents temes —des de Top of the World de Carpenters fins a Always on My Mind— i motius musicals amb prou feines apuntats o cantussejats, ambienta escenes com la de l’aeroport, vehicula la ràbia i tradueix l’horror d’una quotidianitat opressiva —lletania d’accions robòtiques, d’obligacions buides— i abismada sobre un destí de mort imminent.

L’obra s’articula en escenes breus com llampecs que responen als diferents i per força contradictoris estats anímics. Hi tenen cabuda la bellesa d’un nadó adormit, uns dolcíssims cants de bressol, un diagnòstic equivocat, l’esperança boja, els tràmits de registre, un veredicte inapel·lable i fins i tot els sarcasmes de Sant Pere a les portes del cel. La crispació, l’ofec, els remordiments. Les infermeres vocacionals i mal pagades. La llet que segueix pujant als pits. Unes fades sinistres. La conjugació sencera del verb esperar i el sistema moral contra les cordes. 

Llibert no només està fet de drama sinó que compta amb nombrosos moments d’humor, que —tal com apunta Alfredo Sanzol al pròleg del llibre, editat per Comanegra— permeten prendre consciència de la fragilitat humana. D’altra banda, l’homenatge al personal mèdic i sanitari no es contradiu amb la denúncia directa en relació amb l’estat de la sanitat pública i el “complot” dels poders fàctics contra la infància —“Com la política del fill únic a la Xina, però més recargolat, a la catalana”—. Gemma Brió es permet també una —volgudament crispada— reflexió sobre l’excessiva i carregosa burocràcia administrativa, el munt de paperassa que ens sepulta en la vida i en la mort. Tots aquests elements es traven en una encertada combinatòria de crescendos dramàtics i repunts d’humor negre que destensen les emocions i permeten un respir enmig de la tragèdia. La peça, radicalment sincera i catàrtica, nascuda de la necessitat, l’amor i una profunda dignitat, podrà veure’s encara en dues ocasions dins del Barcelona Districte Cultural.

Article publicat a Núvol el 31 de març de 2021