He
llegit en alguna banda que Llibert és
un text que marca un abans i un després en la dramatúrgia
contemporània catalana, dir una ximpleria d’aquest tipus no
beneficia en res el propi text, més aviat el perjudica. La posada en
escena de Llibert té
coses que cal valorar positivament, entre elles l’escriptura que,
sense ser extraordinària, és furient i honesta, i que funciona la
mar de bé. Tanmateix, hi ha alguna cosa impúdica i de justificació
en el fet de bolcar a escena, i de forma tan directe, un dolor tan
personal i privat. Penso que no convé d’accentuar voluntàriament
les desgràcies de la vida, creant un escreix de llàgrimes per gust
o per disgust de dolorisme. Al meu parer Llibert no
transcendeix per això, i es queda en un relat valent i dolorós del
que suposem és l’àmbit de la intimitat més legítima. Tocats
puntualment per aquest dolor llançat al, i compartit pel, públic, Llibert no
qüestiona res. En realitat no ens acaba interpel·lant del tot
perquè esdevé una catarsi personal. Què es pot dir davant la
desgràcia d’un fet tan tràgic?

Alguns
parlen de dignitat humana, obviament, però el tema de Llibert,si
l’he comprès bé, va més aviat pel cantó de la llibertat, una
llibertat que es veu obligada a desplegar-se en tota la seva crua
violència davant una desgràcia incommensurable. Com molt bé sabem,
la llei, que és rígida i idiota, i que ens obliga i governa, sempre
va per davall l’humà, de tal manera que sovint es veu superada pel
sentit comú i la llibertat, que naturalment exigeixen el risc de
vulnerar-la. Llibert expressa
un acte d’amor que obliga a deixar morir per asfíxia el fil de
vida d’un ésser impossibilitat i incomplet. Aquest fet, que és un
acte elevat i atroç en si mateix, també és bell i comprensible,
perquè esdevé a la fi una acció compromesa amb la vida i amb la
seva possibilitat d’esplendor. Què es pot dir davant un acte
d’amor maternal d’aquestes dimensions? I què es podria dir de
l’acció contrària?

Però
si alguna cosa cal assenyalar de Llibert és
la seva magnífica posada en escena, perquè formalment és
admirable, més que el propi fons. Dotar aquest text i vestir-lo amb
una dramatúrgia minsa que funcioni té un mèrit enorme. Per
exemple, és un encert inserir-hi la música descriptiva en directe
com a expressió d’estats emocionals, especialment el de la ràbia
i el dolor. I també les petites i senzilles imatges creades i
projectades en directe, així com el desplegament de personatges, la
direcció i el bon nivell actoral, en particular el que sosté Gemma
Brió. Cal dir, però, que hi ha un humor una mica banal, el
transfons i la màscara d’una crítica política intranscendent per
a la història, i un cert excés reiteratiu. La intensitat bestial
esgota el públic i el distancia de la possible emoció. Potser hi
retallaria uns minuts i en trauria puntuals repeticions. Per mi, Llibert, és
una experiència plena d’interès, en aquell sentit teatral més
autèntic i fidel, tan sovint oblidat, que proporciona una
incomoditat necessària i un cert torbament.