Colors esquixats en una tela blanca que expressen dolor i alliberament. Reiteracions d’una rutina gens convencional (com és acompanyar a la mort el nadó afectat d’una paràlisi cerebral per complicacions en el part). Estranyesa en reconèixer-se al mirall com una mare egoista que no vol un futur amputat. I, finalment, alliberament després d’haver comprès que, per sobre del dolor de pares, hi ha la dignitat del fill: Si la seva vida seria una mort, la seva mort és un pas a la vida, a la pau (tot i la intolerància legislativa).

Com ha de ser, Llibert (el nen i també l’espectacle) obliga a una revisió moral i ètica personal. El que es viu a escena i, quasi es retransmet, amb una constant pluja de situacions adverses (perquè una desgràcia sempre agafa desprevingut i sembla que tot caigui de cop, sense possibilitat d’ordenar els esdeveniments, de digerir-los) provoca a l’espectador un garbuix buscat. Les tres actrius (que es desdoblen en una pila de personatges) i que, puntualment, també identifiquen persones del públic com a protagonistes d’aquest drama, atrapen des de la nineta dels ulls a l’espectador en una espiral de converses, de consol i desconsol. De desig i de realitat.  De silencis i sorolls.

Com la veritat més dura, el muntatge no es distreu gaire en metàfores, en imatges poètiques, per bé que trufa el contingut amb la música, els videos, els karaokés i una il·luminació que, il·lumina tot el pati de butaques o s’arreuleix en un racó per desgranar cançons de bressol. Tot i la sensibilitat extrema en què es desplega la trama (potser símplement per la duresa de la trama) hi ha moments en què l’excés de repetició poden allunyar l’espectador de la situació: se li descobreix la voluntat de fer-ne teatre, veritat modulada a escena. Remou sense excessos des d’un fet quotidià i tràgic com també faria Romeo Castellucci a Sobre el concepte de rostre, en el Fill de Déu, en què relatava la desesperació d’un pare que sap que es mor i que només genera problemes al seu estimat fill.

Tenir un fill és un acte d’egoisme dels pares: és una necessitat animal de perpetrar-se viu més enllà de la mort pròpia. Entendre que la dignitat de les persones (i dels nadons, per tant) està per sobre de permetre que, gràcies a la ciència, un cos segueixi en vida, és un acte de generositat. Traspassar aquesta reflexió a escena, sense tenyir-lo d’un sentimentalisme que podria donar escalf a l’entorn de la víctima però que convertiria el malalt en un objecte allunyat de la seva fragilitat, és d’una valentia lloable. 

De totes maneres, no se la perdin. De la mateixa que plorar allibera, enfrontar-se a la mort cara a cara i sense pors, reconforta. Llibert ens ho demostra.