En
general, intento anar al teatre amb la mínima informació sobre el
que em trobaré a l’escenari. Es cert que aquesta pràctica és un
pèl arriscada amb obres complexes, amb clàssics que un desconeix i
no sempre acaba sent una bona jugada. Però en general, és una
manera de viure les funcions des d’una certa virginitat, disposat a
que et sorprenguin, obert a que et despertin tota mena d’emocions.
Acostumats com estem a tenir-ho tot assegurat (volem que faci Sol
quan anem a la platja i volem que una pel·lícula ens agradi només
pel fet que l’hem triada i que l’entrada ens ha costat 10 euros), és
molt recomanable i estimulant anar al teatre sense prejudicis ni
gaires expectatives, conscient del risc que la funció no ens agradi,
o el que és el pitjor, ens deixi indiferents.

Tota
aquesta reflexió ve a tomb de l’experiència que per a mi ha suposat
veure Llibert, la primera obra escrita per l’actriu Gemma Brió, i
que ha dirigit Norbert Martínez. Crec que conèixer la gènesi
d’aquesta història ha influït en la manera que l’he viscuda des de
la platea de l’Almeria Teatre. I és per aquesta raó que prefereixo
no donar més pistes sobre aquesta revelació. I és que, després de
la funció, impactant com poques, un té la sensació que els
espectadors que vagin “verges” del tot a la funció seran capaços
de gaudir-ne amb la més absoluta plenitud.

La
sinopsi de l’argument sí que es necessària revelar-la. Saber que
Llibert ens explica la muntanya russa d’emocions que, per una mare i
tots els qui l’envolten, suposen els únics 15 dies de vida del seu
nadó, nascut amb greus problemes de salut. És important avisar de
la temàtica, sobretot perquè no tothom busca emocions tant fortes,
i hi ha molts espectadors, sobretot els que més ho viuen, que
manifesten sense pal·liatius el seu rebuig a patir amb tragèdies
al·lienes. Argumenten que no van al teatre a passar-ho malament, i
són raons molt humanes i comprensibles. Per als qui, en canvi, els
agrada assistir a funcions que els provoquin emocions, que els
remoguin per dins i que els facin sortir diferents, no poden perdre’s
Llibert.

I
és que més enllà de la temàtica, que per si mateixa relata una
experiència vital duríssima, el que més impacta de Llibert és la
veritat, la cruesa, la sinceritat i la barreja de sensacions que es
capaç de provocar. I és que tant el text com la posada en escena
s’allunyen de la poesia i la lírica, i van directes a tocar la
fibra. La història se’ns explica amb ràbia, reflexió, crítica
ferotge, però també amb humor i molta ironia. El text sembla
funcionar com una catarsi, aparentment caòtica, a través de les
quals s’intenten expressar la complexitat d’emocions i contradiccions
per les quals un ha de passar davant de fets tràgics que trenquen
tot el que ens sembla lògic i natural.

S’agraeix
també que, davant d’un tema tan difícil, s’afrontin temes morals,
socials i legals amb gran valentia i sinceritat, dient el que potser
molts pensen però pocs s’atreveixen a expressar sobre temes com la
mort, la vida digna o l’eutanàsia.

De
moment, només queden dues ocasions per no perdre’s aquesta meravella
que és Llibert. Avui i demà a l’Almeria Teatre. Esperem que hi hagi
més oportunitats en aquesta sala o altres espais. Vola Llibert, vola
lliure!